El catedràtic de sociolingüística Francesc Xavier Vila (Esplugues de Llobregat, 1966) exerceix com a secretari de Política Lingüística des del juny del 2021. Potser el català no està en perill d'extinció, però la sensació és que no té tanta salut com havíem volgut creure fa uns anys.
¿És un moment interessant per exercir un càrrec com aquest?
Molt. Des d'un punt de vista estrictament personal i com a persona que s'ha dedicat sempre a la llengua, trobo que és una feina apassionant. La situació és molt complexa i amb moltíssims reptes, però hi ha possibilitats d'actuar.
¿Estem efectivament pitjor que uns anys enrere o es tracta d'una percepció exagerada?
Des del Pacte Nacional per la Llengua, estem definint la situació amb uns quants adjectius. La situació és diversa, perquè no és la mateixa en un barri que en un altre, en una comarca que en una altra, al Vallespir o a la Garrotxa. És complexa, perquè hi influeixen molts factors. El front polític, legal i jurídic; el front demogràfic i socioeconòmic (amb una reducció de la natalitat, unes taxes de mobilitat importants i un model enfocat al turisme i als serveis); el front que té a veure amb els canvis tecnològics i audiovisuals. Pensa que hem encadenat la revolució d'internet amb la revolució de la intel·ligència artificial. Amb internet vam multiplicar la possibilitat d'accedir a l'espai públic i d'estar interconnectats, ara te'n pots anar a viure a Turquia o a Qatar, llevar-te i posar Catalunya Ràdio. També hi ha qui pot llevar-se aquí i estar envoltat d'un marc comunicatiu com el de Medellín o del Pakistan.
¿La revolució d'internet ha perjudicat la llengua catalana?
Ha tinguts efectes negatius i positius. Per exemple, ha permès l'existència de tots els digitals en català. Al català li va costar arribar als mitjans de comunicació perquè el primer front –el polític, legal i jurídic– sempre ens ha perjudicat. Ara mateix hi ha molta gent que s'informa i que té una configuració comunicativa lligada directament al català, cosa que potser no hauria passat en un món més tradicional. El balanç no és blanc o negre. Tenim la Viquipèdia en una posició fantàstica, però les webs de moltes grans empreses no les tenim en català.
O sí, però Google ens n'ensenya d'entrada la versió castellana.
Exacte. En això hi hem treballat, no hem aconseguit encara regular-ho del tot. Però ara la intel·ligència artificial ens ubicarà en un altre entorn. No sé si has vist el vídeo aquell del Messi parlant en anglès. La quantitat de coses que poden passar amb la intel·ligència artificial són fabuloses.
¿Fabuloses en quin sentit?
En el sentit que hem de fabular per saber què passarà [riu]. Com ja ha fet notar algú, l'anglès és l'última llengua franca. Si la intel·ligència artificial ens permet comunicar-nos oralment amb fluïdesa sense conèixer la llengua de l'altre, la necessitat d'aprendre una llengua franca potser baixarà. I el que no baixarà tant és la necessitat d'aprendre llengües per integrar-se socialment. Aquesta és una revolució espectacular a la història de la humanitat, és més important que la revolució de la impremta. Tindrà conseqüències més ràpides que la impremta, perquè hi ha moltes llengües que encara no han arribat a la llengua impresa. D'aquí ve la importància d'estar presents en el camp de la intel·ligència artificial. Serà una revolució que ens afectarà en tot. El català ja hi és en una posició gens menyspreable, però volem que hi sigui més, tenim el projecte AINA que va en aquesta direcció. Estem trepitjant terreny desconegut, fem apostes i anem avançant. Ara la llengua capdavantera és l'anglès, però no sabem com serà el món d'aquí a cinquanta anys.
Ha esmentat tres fronts: el polític, legal i jurídic; el demogràfic i socioeconòmic i el dels canvis tecnològics. ¿N'hi ha més?
Sí, hi ha un quart front que té a veure amb el canvi de les mentalitats, les ideologies i les actituds. Tots plegats hem canviat, l'espècie humana ha canviat. Sempre ens hem desplaçat, però ara la cosa s'ha accelerat i tenim unes mentalitats que no necessàriament ens estan ajudant pel que fa al manteniment i la normalització de la llengua. Per exemple, hi ha una certa mentalitat cosmopolita mal entesa que creu que el cosmopolitisme vol dir passar-se a l'anglès o al castellà. I que un senyor que només sap xinès i indi és un provincià perquè només sap xinès i indi. També hi ha la idea que estem de pas a qualsevol lloc i que hem d'estar sempre en disposició de moure'ns d'un lloc a l'altre. Aquestes mentalitats no valoren tant l'arrelament i, en canvi, veuen lícit instal·lar-se en un lloc i no integrar-se en la societat receptora. Són mentalitats que no afavoreixen ara mateix l'aprenentatge del català.
¿És la mentalitat dels expats, que no necessiten el català?
Sí, però no només. No m'agradaria culpabilitzar cap col·lectiu. Les migracions de tots plegats sovint permeten viure en bombolles. De fet, posats a mirar els que més aprenen català, tendeixen a ser col·lectius que fan feines on hi ha contacte amb el català. Entre els que més aprenen català hi ha els estatudinencs i els suïssos.
Hem perdut parlants.
En nombres absoluts, ens mantenim en el nombre de parlants nadius i han crescut els coneixedors o usuaris en algun moment de la llengua. Hi ha més gent que sap la llengua ara que fa deu anys. On hem baixat és en la intensitat d'ús. I, per tant, en el nombre de parlants que es defineixen com a parlants habituals de la llengua catalana. Entre el 2003 i el 2018, el nombre de persones que utilitzaven la llengua en molts àmbits de la vida a Catalunya es va reduir.
¿En 280.000 persones?
Segons com ho calculis. Entre 200.000 i 300.000 persones. Ha crescut el nombre de parlants febles, ocasionals, i ha baixat el nombre de parlants instal·lats en el català, que viuen sobretot en català. I això és així perquè com que ha vingut molta gent que no sap català i que no l'ha après, hi ha contextos en què abans era més fàcil parlar en català i ara és més difícil. N'hi ha que abans et deien que eren parlants habituals del català i ara et diuen que són parlants habituals del català i del castellà. Els catalanoparlants no s'extingeixen, però poden practicar menys la seva llengua.
Que l'ús social del català retrocedeix és un fet.
La mitjana de l'ús social ha retrocedit, sí, perquè hi ha menys intensitat d'ús del català.
¿Som a temps de revertir la situació?
Sí. S'han difós alguns tòpics que no són acurats. Es diu que revertir-la a partir del 30% de parlants nadius és molt difícil. Sí que és més fàcil si tens un 35% de parlants nadius, i encara és més fàcil si en tens un 40.
¿El percentatge actual quin és?
A Catalunya, el 31%. Però sembla que hi hagi fronteres màgiques, i això no és així. Tot és reversible. Al País Basc encara estan per sota nostre, però, a diferència del que ha passat a Catalunya, allà s'ha anat en la línia de dir "sí, els bascos haurien de saber parlar basc, haurien de ser persones amb competència plena en basc".
S'ho han cregut més que nosaltres.
No només s'ho han cregut més, sinó que han fet una cosa molt interessant: han tornat a lligar la pertinença al col·lectiu amb la llengua. A Catalunya hem fet el camí contrari, hem anat dient "no cal que sàpigues català perquè et consideris totalment català".
Els qui vam viure el final del franquisme i la Transició crèiem que a partir d'aleshores tot seria anar endavant, i tants anys després tenim la impressió que mai s'ha avançat tant com llavors. Amb la normalització de la llengua, potser vam perdre certa consciència lingüística.
Van passar unes quantes coses lligades als quatre fronts que et deia, i a un cinquè front: si hem fet les polítiques necessàries. La resposta és que no, no hem fet les polítiques necessàries. Entre l'any 1975 i l'any 2000 vam tenir un parèntesi d'estabilitat demogràfica. Les polítiques es feien sobre població fixa i tot era molt més fàcil. Es va començar per baix, per les escoles, i es va pensar: a mesura que vagin pujant, aquestes noves generacions sabran més català i, per tant, el català s'anirà expandint. I en certa mesura això va passar. Però també va haver-hi un canvi en les mentalitats, molta gent es va dir: "Això ja funciona, ja hem creat TV3 i ja hem creat l'escola".
Semblava que ho teníem prou ben muntat.
I aleshores el món va canviar. I probablement de forma col·lectiva no vam estar a l'altura dels reptes que es generaven. De fet, a finals dels anys noranta la cosa ja va començar a fluixejar. Es va començar a escampar la mentalitat de pensar que estava tot encarrilat i que ja ho farien les institucions. I va continuar creixent la tendència a passar-se al castellà davant d'una persona que parlava en castellà. No ens enganyem: la pressió d'engrescar els parlants ja va baixar aleshores. Quan arriben els canvis demogràfics i socials, ens agafen desvalguts. I ens posem a parlar de la diversitat en abstracte, i la diversitat és un valor que s'ha de tenir present, però que s'ha de gestionar adequadament. No hem d'oblidar que el català és una llengua minoritzada que continua minoritzada. Si abaixes la guàrdia perquè et penses que ja ho has resolt tot, el món et posa al teu lloc.
¿Per què no es van fer les polítiques necessàries? ¿Vam pecar d'optimistes?
Es va pecar d'optimisme, sí. I es va transmetre una visió (no només des del món polític, també des del món social i empresarial) equivocada: col·lectivament, vam dir "això ja està". Fins al punt que arriben les noves immigracions dels anys 2000 i sí que es fa un esforç i es creen les aules d'acollida, però ja en aquell moment vam quedar curts. A la primera dècada dels 2000 es van fer coses per atendre les noves immigracions, i encara bevem en part d'aquelles coses, però no van ser suficients. I a la segona dècada del segle XXI, les polítiques lingüístiques encara han estat més tènues. Va arribar una crisi molt potent que va desmantellar moltes de les coses que s'estaven fent, van desaparèixer majoritàriament les aules d'acollida...
¿Van desaparèixer?
No totalment, però es van reduir molt. I es deia "és que ara no hi ha immigració". Això era una il·lusió òptica, perquè continuava venint molta gent, encara que també se n'anés molta gent. Fins i tot hi ha algun any de balanç demogràfic negatiu. Però si se'n va una persona que ja ha fet tots els cursos del consorci i ha après català i te n'arriba una que no té ni idea de català, el balanç és zero, però la realitat és que has perdut un coneixedor i has de tornar a començar. Hi ha hagut també un canvi socioeconòmic: bona part de les feines que s'han generat els últims vint anys no demanen en absolut l'aprenentatge del català. I els catalans hem assumit que del català ja ens n'ocuparem "més endavant", perquè sempre hi ha altres prioritats. Així hem arribat on som. I el català ha de ser una prioritat.
¿De quina manera el Pacte Nacional per la Llengua intentarà que el català sigui una prioritat?
La primera cosa que hem fet, i crec que ho hem aconseguit bastant, i no és mèrit només del Govern, és canviar el relat general. Fa dos anys i mig, el relat públic sobre la situació del català era que tot anava bé. Ara entre tots plegats hem estat capaços de modificar la percepció, i aquesta era una condició sine qua non per poder fer un pas endavant. La segona cosa que estem fent és crear un nou relat: dir què ens passa i fer-ho de manera positiva per a tota la societat, perquè volem que la llengua millori la cohesió social i el benestar de les persones. No pot ser que voler parlar en català generi estrès. Com que això és un fet, ho hem de resoldre. I per resoldre-ho necessitem modificar tota una sèrie d'elements. I volem fer-ho amb el màxim consens possible. Hem rebut molta participació i volem arribar a tancar un pacte que ens permeti prendre decisions. A banda d'això, ja hem pres tot de mesures en molts àmbits. Un dels primers àmbits on vam fer notar que hi havia problemes era educació. Se'ns explicava que tot era meravellós. No ho és, encara que el nostre sistema sigui millor que molts altres. N'hi ha prou de veure què passa a les Illes, a la Franja o al País Valencià.
Podria ser pitjor.
No ho dic perquè podria ser pitjor, sinó per posar en valor que sí que s'estan fent una sèrie de coses. Sí que tenim aules d'acollida, sí que tenim unes universitats que han estat capaces de posar-se d'acord per generar un pla d'enfortiment de la llengua, i que estan capgirant la tendència a canviar la llengua de tota la classe si algú aixecava el dit i deia que ho preferia en castellà. I també estem treballant per donar una empenta molt forta a la formació en català en l'àmbit de la salut. Durant molt de temps semblava que no era un problema que la majoria de les persones que es col·legiessin a Catalunya vinguessin de fora i no sabessin català. Ara acceptem que aquest és un repte que hem de resoldre en benefici de tothom. Pel que fa al sector audiovisual, estàvem fatal, per sota de l'1% d'oferta en català. Vam treballar la llei audiovisual a Madrid. Hauríem volgut unes quotes de català superiors, però almenys es va regular. I des del primer moment vam parlar amb les plataformes. I hem fet que TV3 entengui que hem canviat de paradigma: no es tracta de guardar-se els doblatges per al dia que TV3 emeti una pel·lícula, sinó que els hem de fer circular. Viure en català ha de ser una normalitat i fins i tot un plaer.
Però la immersió lingüística a l'escola està costant de blindar.
El verb blindar és difícil de fer servir quan som dins un estat que no considera el català en igualtat de condicions, i que fins ara ha fet tot el possible per tenir el castellà en una situació de supremacia. Jo no faig servir mai el verb blindar, només el faig servir per dir que no el faig servir.
¿Quin verb hem de fer servir per parlar del català a l'escola?
Durant els últims quaranta anys, mai el sistema educatiu català ha funcionat exclusivament en català. Mai. Hi havia centres que sí i centres que no. Les dades dels anys noranta i dels anys dos mil ho mostren. Mai no s'havia arribat a l'exclusivitat del català, i la normativa vigent mai no ha pogut dir que arribaríem al català com a llengua única, perquè això constitucionalment no es pot aconseguir des de com a mínim l'any 94. El 94 ja se'ns va dir que el català no podia ser llengua exclusiva, i el 2010 se'ns va recordar el mateix.
Però ens havíem cregut que teníem garantida la immersió lingüística.
Hi ha molta gent que juga amb les paraules. La immersió és un sistema pedagògic per aprendre una llengua que no és la teva primera llengua. En una aula amb tot d'alumnes catalanoparlants no es fa immersió, es fa l'ensenyament en la primera llengua. Una cosa és l'ensenyament en català, que pot ser en règim d'immersió o no. Mai hem tingut tot el sistema educatiu només en català. Hem tingut molts centres que funcionaven amb el català com a llengua vehicular, però sempre hi ha hagut centres en què això no ha estat així. Semblava que no ho veiéssim, però això passava. ¿Què ha passat? Que en un moment determinat, que comença als noranta i que torna a prendre força el 2010, amb la sentència del Constitucional, hi ha uns sectors que a Catalunya són socialment petits (i al conjunt de l'estat són molt importants) que creuen que és intolerable que hi hagi ensenyament només en català i que fan tots els possibles per boicotejar el model lingüístic català, que té en la immersió una pota important perquè tenim molts nanos que no tenen el català com a primera llengua. A més a més, tampoc ens enganyem: fora de l'aula els nanos catalans als anys noranta ja es passaven al castellà amb els seus interlocutors castellanoparlants. Recordem què passava als patis i als menjadors. Ens vam enganyar pensant que estava tot fet. Si ara ens volem enganyar dient que com que estava tot fet ho hem perdut tot, el que aconseguirem és deprimir-nos. Ni abans el català anava tan bé ni ara ho hem perdut tot.
¿La llengua del pati tendeix a ser el castellà?
Hi ha de tot. No comprem la idea que al pati tots parlen en castellà, perquè és mentida. O som capaços de fer balanços realistes o farem allò tan català de passar de l'eufòria a la depressió
¿Avui a l'escola el català està més amenaçat que fa uns anys?
Ara fa un any i mig, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va emetre una sentència que obligava tots els centres educatius a fer com a mínim un 25% de docència en castellà. Això es va analitzar, es va veure que no tenia sentit, que posava en risc un sistema que, tot i els seus defectes, continuava sent millor que d'altres i es va arribar a un consens bastant ampli per modificar la legislació. El TSJC té dubtes sobre la constitucionalitat d'aquesta legislació i ha elevat la consulta al Tribunal Constitucional. També hi ha tres partits que han presentat recurs al Constitucional. I estem esperant una sentència. Però el fet és que aquell 25% no s'està aplicant a totes les aules de tot el país, que era el que el tribunal havia dictaminat. Sí que s'han mantingut algunes sentències prèvies en algunes aules, molt poques.
Estudiar un màster en català a Catalunya és pràcticament impossible.
L'escola primària i secundària està centrada en el país. En els graus universitaris ja no és ben bé així, hi ha més mobilitat, i en els màsters i doctorats és on la mobilitat és més gran. De tot el sistema educatiu, als màsters és on és més fàcil que s'utilitzi una llengua franca, bàsicament l'anglès, perquè són d'orientació internacional. Sí que tenim l'objectiu d'incrementar substancialment el percentatge de màsters que es facin en català. Hem de saber tractar de manera diferent el que és diferent, tenint en compte que és més difícil incidir en els màsters privats que en els públics. En un màster públic, la tria de llengua ha de conduir a condicions diferents. Si un màster es fa en anglès per captar gent de tot el món i es diu que ha de tenir un nombre mínim d'alumnes, el nombre mínim d'alumnes d'un màster que es fa en català hauria de ser inferior. A mesura que es vagi avançant en el pla d'impuls, s'incrementarà el pes del català als màsters.
¿I a les farmàcies? Els prospectes dels medicaments encara són tots en castellà.
No s'hi ha entrat per diverses qüestions, una de les quals va lligada indirectament a la regulació europea. També hi volem incidir. La inclusió del català com a llengua oficial a les institucions europees facilitarà aquesta mena de coses. Els fabricants de medicaments solen ser grans multinacionals, algunes de les quals ubicades a Catalunya. I un dels arguments que fan servir és que ja etiqueten en una de les llengües oficials de les institucions europees. Però sí, ara mateix a les farmàcies el català escrit hi té una presència ínfima.
Vaig militar a la Crida a la Solidaritat a finals dels anys 80. Muntàvem excursions a Estrasburg per demanar l'oficialitat del català a Europa, i encara reivindiquem el mateix. ¿Tenim motius per pensar que aquesta vegada anirà la vençuda?
El procés fins ara ha estat molt llarg, no tinc una bola de vidre per saber quan s'acabarà, però no som on érem. Des de finals dels vuitanta, ¿què ha canviat? Punt número u: en aquests moments l'estat espanyol té una llei orgànica aprovada per les Corts espanyoles –l'Estatut de Catalunya– que l'obliga a demanar que el català sigui oficial a les institucions europees. I aquest compromís no hi era prèviament. L'estat espanyol ja té aquesta obligació. Amb totes les mancances que té l'Estatut, això s'hi va introduir. Punt número dos: l'estat ja ha fet gestions per avançar en aquest procés. Hi ha hagut peticions explícites de l'estat espanyol perquè el català, el gallec i el basc es puguin fer servir a diverses institucions. Això no és l'oficialitat, però ja és diferent de la situació del 1987 o 1988. Aquest camí s'ha recorregut. I ara, en aquesta legislatura que encara no sabem si començarà, l'independentisme sí que és imprescindible (no com els quatre anys anteriors). La conjuntura ha aportat una nova empenta i s'ha fet la petició formal per escrit. Ara el problema ha canviat de perspectiva. Perquè el català sigui oficial a les institucions europees, cal que ho demani un estat i que els altres ho votin. També cal que la llengua en qüestió sigui oficial en algun estat de la Unió Europea. I el català és una llengua oficial en un territori de la Unió Europea. El català no és una llengua cooficial, aquesta categoria en termes jurídics no existeix, no apareix a la Constitució espanyola ni a l'Estatut. L'estat espanyol ha fet servir el terme cooficial durant anys, s'han inventat aquesta categoria i han repetit als seus interlocutors europeus que el català no és oficial sinó cooficial. Ara l'estat espanyol ha hagut de reconèixer que això no era cert. Tampoc es diu enlloc que la llengua hagi de ser oficial a tot el territori, això és una invenció absoluta. Si el català té més parlants que moltes de les llengües oficials a la UE, si el català és oficial en un territori de la UE i si l'estat on es parla majoritàriament el català fa la sol·licitud formal...
...sembla que la cosa hagi d'anar endavant.
En tot cas, qui ha de demostrar per què s'hi oposa són altres estats. Haurien de dir: "Nosaltres creiem que a més a més la llengua ha de ser parlada per gent rossa". Fins ara cap estat s'ha oposat a l'entrada d'una llengua, mai. Una llengua oficial és l'irlandès, parlat nativament per unes desenes de milers de persones, encara que hi ha centenars de milers de persones que l'aprenen a l'escola. I una altra és el maltès, amb 300.000 parlants. No hi ha cap motiu objectiu que permeti oposar-se al català.
Quan es parlava d'independència, i amb l'objectiu d'eixamplar la base, es va dir que en un hipotètic estat sobirà el castellà seria cooficial. Ho va dir ERC, entre d'altres. Però a alguns se'ns van disparar totes les alarmes. Un país independent on el català es mori sembla un mal negoci.
Vam tenir un debat sobre una hipòtesi, i al final tothom estava d'acord en moltes coses. Per exemple: que l'endemà de la independència el règim lingüístic no canviaria de cop i volta. Ens va passar allò tan típicament nostre de pensar on seríem al cap de vint anys, i mentrestant ens vam oblidar que en el present necessitàvem la promoció de la llengua. Seria molt més interessant que parléssim de què ens passa ara, perquè els problemes que tenim ara són els que hem de resoldre.
Diu que no pot ser que voler parlar català generi estrès. Però avui en dia mantenir sempre el català cansa molt. ¿Té sentit demanar a la gent convençuda aquesta militància esgotadora?
No crec que sigui esgotador, un cop has introduït la rutina i ets raonable. Si trobes una persona que literalment acaba d'aterrar i està en una situació de necessitat, hi pots parlar en una altra llengua. Fora dels casos en què els veus baixar de l'avió, pots mantenir el català amb convenciment. La pressió és psicològica. No és que siguem dolents o traïdors pel fet de sentir aquesta pressió.
¿Per què la sentim?
Quan dues persones es troben i parlen llengües diferents, hi ha tendència a convergir. I es tendeix a convergir cap a la llengua en què tots dos es puguin entendre millor. Aquest és un fenomen natural i universal. A sobre, les estructures de l'estat fa ben bé 500 anys que juguen a favor d'aquesta pressió, que repeteixen constantment la idea que els castellanoparlants no cal que aprenguin català. És el pa de cada dia al País Valencià i a les Illes: "Estamos en España". La idea que el català ha de desaparèixer perquè tu estiguis més còmode no és legítima. Si tots tenim les mateixes capacitats i jo puc aprendre la teva llengua, tu pots aprendre la meva llengua. Si no l'aprens és perquè encara no has pogut o perquè no vols. I si no vols, ¿per què tens aquest privilegi? Hem d'entendre que això va de privilegis. Recordo el cas d'un xicot educat a Catalunya que, quan li preguntaven com és que no parlava mai en català, responia: "Es que yo aguanto más". No oblidem que la pressió per convergir la sent tothom. De fet, els que mantenim el català constantment ens trobem amb gent que d'entrada se'ns adreça en castellà i, quan responem en català, es passen al català.
Jo he mantingut el català tota la vida i tinc la sensació que, d'un temps ençà, hi ha més gent que em diu que no m'entén.
Aquí també hi ha un altre fenomen molt perillós, que és el de la racialització de la llengua. La tendència a canviar de llengua es veu exacerbada en aquells casos en què la persona que tens al davant té una fesomia i una indumentària que no són les tradicionals catalanes. En el procés de minorització, l'estat vol que pensem que els que no són de la nostra tribu no poden saber català. I és veritat que quan comença a arribar gent de fora de tot tipus d'aspecte, que efectivament quan arriben no saben català, els parlants minoritzats activem allò de "en castellà m'entendrà". ¿Què passa? Els que són de primera llengua castellana es troben comodíssims, i els que no són de llengua castellana entenen que la llengua que han d'aprendre és el castellà. No podem racialitzar la llengua, no podem caure en rutines de minorització, no podem decidir que una persona que té un aspecte determinat no sabrà parlar català. I com a clients, tenim dret a ser atesos en català, i l'empresa fa molt mal fet de no formar la persona que ens atén.
A part de consciència i militància lingüístiques, ens calen lleis. I s'han de fer complir. Per exemple: la llei estableix que el 25% de les cançons radiades per les emissores musicals han de ser en català, però aquest percentatge sovint no es compleix, i algunes emissores privades han aconseguit rebaixar-lo fins al 2%.
Durant dècades, se'ns va dir que tot anava bé. Ara ho estem revisant i veiem tot de coses que funcionaven molt pitjor de com crèiem que funcionaven. Certament, hi ha molta feina a fer. Però tampoc siguem absurds i ens pensem que tot això només passa ara.
En la situació actual, ¿no convindria crear una conselleria de Política Lingüística? Si depèn de la conselleria de Cultura, pot semblar que la llengua és una qüestió merament cultural.
Ja s'ha incrementat el rang de la unitat encarregada de la política lingüística, ha passat de direcció general a secretaria. Si el president de la Generalitat creu que ha de fer alguna altra reformulació, ja ho plantejarà. A Cultura hi estem molt bé, però estem fent una feina transversal. Tenim interlocució constant amb Salut, amb Empresa i Treball, amb Educació, amb Universitats... Ara mateix no hi ha la idea que la política lingüística sigui una cosa restringida al món de la cultura, com sí que havia passat. Cada trimestre passem revista de totes les actuacions que s'han fet en tots els departaments i les avaluem.
¿Recuperar la Queta ha estat una bona idea? ¿Quin efecte tenen aquestes campanyes?
Hem incrementat els pressupostos de Política Lingüística i volem continuar incrementant-los de forma substancial. I hem de crear discursos en positiu que atreguin els parlants. Recuperant la Queta hem aconseguit connectar amb tot de gent que sabia de què anava i li produïa el que ara en diuen bones vibracions, i d'altra banda volíem transmetre la idea de "prova-ho". El missatge central de la campanya és "provem-ho en català". Provem-ho en dos sentits: prova de llançar-te a parlar en català i prova de no canviar de llengua i mantenir el català.
A veure si ens en sortim.
Hi ha molt marge de millora. Com ja he dit, la situació de la llengua és diversa, complexa i delicada però, tanmateix, reversible.
