«Tant si fas sabates com si fas el que sigui, sent-ho! La vida és un regal!» Ho diu Fina Miralles (Sabadell, 1950) a tots els periodistes que té al davant, a la Fundació Vila Casas. «¿Hi ha cap pregunta més?», demana. Ningú diu res, i se'ns emporten a fer un recorregut a l'exposició Des de més enllà del temps, feta amb pintures i dibuixos seus del 1984 al 1996 i amb pensaments extrets dels quatre volums de Paraules fèrtils. Jo en tinc moltes, de preguntes, però sobretot tinc ganes d'escoltar-la. M'aparto del grup, m'apropo a l'entrada on fuma, i m'atreveixo a demanar-li si algun dia la podria entrevistar. Ella, des de la cadira de rodes, fa un somriure entremaliat: «Faig dues calades i ho fem». Té els ulls grans, els ulls de qui veu coses diferents de les que veu tothom. Les seves dues calades em donen temps de passejar-me entre les primeres obres: hi ha un sensibilitat fina, ancestral. Les va fer en tornar d'un viatge revelador a Sud-amèrica, «Deixo la cultura burgesa i abraço la cultura indígena», i homenatgen el sol, l'aire, el llac, la nit, la llavor.
A la paret llegeixo: «Totes les coses estan en la línia entre la terra i el cel», sí, penso, també totes les bestieses que ens preocupen. Ho noto aviat: el que escriu i el que pinta em transmet pau. En fullejo el catàleg, on parla amb ella mateixa: «Fina, que pintes? No, ja he fet tota l'obra. Ara disfruto de la vida. Passat i present s'uneixen per ser Un i viure plenament.» «No anem al paradís, venim del paradís, de quan érem éssers tendres i tots érem germans, caminant junts sobre la terra, quan no deixàvem el nostre rastre, la mà a la paret de la cova, abans del jo, quan tots érem nosaltres». «Jo no soc ni d'aquí ni d'enlloc, ni d'aquest segle ni de cap. Jo soc tothom. Jo soc ningú.» Una senyora empeny la cadira i, un cop davant meu, li dona una crossa perquè pugui caminar fins a la sala on estarem, només, ella i jo.
[Aquesta conversa es va dur a terme un dia abans que morís Antoni Vila Casas]
Parles molt de la intuïció. ¿Com es fa per fer-li cas?
T'has de buidar del "jo vull". De mirar la tele, el mòbil. I surt espontàniament, ¿eh? Amb l'art, també. La mà sap dibuixar sola.
A vegades tens una intuïció: he de marxar d'aquí. I amb el cap et pots convèncer del contrari.
I la raó et diu: "¿Per què te'n vas?". "No ho sé, però ho necessito". La intuïció és més forta que tot. La intuïció és el coneixement pur. Els animals no tenen intuïció, tenen instint.
Hi ha moments que és com si el soroll la tapés.
És que amb el soroll no pots fotre res.
He de fer això, necessito allò. ¿Això és el que despista?
T'has de ficar en un altre món i has de deixar aquest. A l'estiu no puc escriure, ni treballar ni fer res, perquè a Cadaqués hi ha tanta gent. A Serrallonga, al camp, he treballat molt a la nit, i és molt fàcil anar-te'n i connectar de seguida amb l'esperit, amb les coses invisibles. És deixar de voler aconseguir tal cosa: no, fes el que et surti.
Explicaves que la mà és com un mèdium: que el que pintes no és que neixi de tu, sinó que passa per tu.
L'art és simbòlic com el somni, com l'inconscient, i fa visible allò primordial. Has de deixar tots els canals oberts i ser pacient. I aquest fer ja et fa. Perquè el més important és la vida, carinyo, i les coses han d'estar vives.
Hi ha moltes coses que la gent les fa mortes. És aquesta mena de grisor de la feina, de les vides. ¿Val la pena plantejar-nos si estem vius?
Clar, tu tens la vida dintre teu, i no només això, sinó que tens el teu ésser: jo tinc el meu i tu tens el teu. I cadascú en té un, i és la teva llavoreta. I ho ets des que et gesten. Has de pensar que cada espermatozoide de ton pare podria ser una persona diferent.
I he anat a parar jo.
És una cosa màgica! Tu formes part no únicament de la naturalesa, sinó del cosmos. No som naturalesa, som naturals, com un arbre.
«Sota l'aigua de la mar, hi vaig descobrir un peix que va vindre cap a mi i va dir-me dolçament he sentit dir el teu nom i m'he recordat de tu quan nedàvem tots dos junts per les aigües primordials». Hi ha constantment la idea que venim del mateix lloc.
És que som éssers vius, i cadascú té el seu caràcter i el que el fa especial. Però està tan tapat i manipulat, des de l'escola fins a la família, que t'has de despullar de tot. I és llavors quan se t'obren portes interiors. Tu formes part de tot. Tu, Fina, ets com tothom. Em diuen: "¿Per què fas això?" Perquè he vingut per fotre això. Ja vaig néixer així, no he hagut de fer cap esforç de "vull ser" tal. No, jo vull ser qui soc.
La teva exposició al Macba es titulava "Soc totes les que he sigut". Aquests dies hi pensava: hi ha persones, llocs, etapes que caduquen dintre nostre. El repte de la vida implica deixar morir.
I t'ho posa al davant, et diu: "Així no pots continuar, filla". La vida el que et diu és: "Busca cap endins". La frase fundacional dels alquimistes és V. I. T. R. I. O. L.. Té, t'ho apunto [m'agafa un paper]. Visita Interiora Terrae Rectificando Invenies Occultum Lapidem. Que ve a dir: ves al més profund de tu mateix, i rectificant, canviant, trobaràs l'os, que és el teu ésser autèntic.
Un pastor, en Pep Divins, em va dir que de petit el seu pare va agafar un aglà i li va dir que d'allà en sortiria un roure. I que des de llavors pensa que és el petit el que fa el gran, i no al revés.
Sí, també ho penso. I hi ha la idea: Animalitat, Humanitat i Divinitat. Pot ser que vagis de la humanitat a l'animalitat. Però primer hem de ser humans: hem de passar pel sofriment.
¿Patir?
Viure amb el que et toqui viure i fer-te humà. Comprendre que ets com tothom. Que tant li fa que visquis a l'altra banda del món o a Rubí. Si t'obres a la vida, trobaràs la divinitat a dins. Perquè si depens de lo de fora, és una castanya rere l'altra. A l'adolescència ho entenc: ara t'enamores, ara et desenamores. Però arriba un moment a la maduresa que has de ser mestressa de la teva vida. Has de fer-ho. Tens l'obligació de construir-te com a persona, i de deixar de dependre del vull ser això, em vull comprar això, em vull casar, vull que m'estimin: estima't tu.
¿Pot generar frustració?
És un sinfín. Hi estàs enganxat i sempre hi haurà una cosa nova que voldràs. Fixa't que la gent viu a fora, poden tenir diners, una dona fantàstica, les criatures les porten als Estats Units i ho tenen tot, però no estan contents.
¿Què en fas, de la tristesa?
Viure-la, igual que l'alegria. Lo que toca, toca. Lo de fora, val, estupendo que hi sigui, però tu tens una força a dintre que és el que t'aguanta. A mi el que m'aguanta no és la crossa, és la meva força vital.
I hi ha altra gent que el que l'aguanta és el seu nom, el seu estatus.
Però són coses que s'acaben.
Vivint així, ¿com entens la mort?
És un procés. La mort serà un alliberament total: deixaré el cos i ja està, cap a una cosa fantàstica.
Ja no hi haurà la carcassa.
Que mentre la tens, estupenda: me l'estimo tal com és, però deixar la carcassa no està mal. I llavors ja "fiu", formar part de tot: de l'energia, del que faci falta.
¿Una cosa que trobis bella?
La naturalesa és d'una bellesa extraordinària.
¿Els llamps?
Una llavor, un insecte, un gos que ve remenant la cua, uns ocells que volen, unes persones maques.
¿I la lletjor?
La gent que està en el maligne, en la foscor total. Però ja no passen, ¿eh? Quan formes part de la llum i de la vida, la lletjor i la negror ni et veuen. Ni tu els veus tampoc, perquè estàs en vibracions diferents. I en aquest camí trobes molta gent, no et creguis que siguem pocs, però estan en silenci.
¿És més difícil reconèixer-la?
No, vull dir que no emprenyen, que estan en l'un contra l'altre.
¿I ho saps identificar quan mires algú?
I tant. És que tu ets la que ets, i si l'altre és el que és, és tot molt fàcil. És així. Però arribar aquí sí que és un treball d'anar traient capes.
¿I què és el més difícil de treure?
Noia, no ho sé, però el primer és un profund agraïment a estar viva. Comencem per aquí, per la vida que m'ha donat ma mare: moltíssimes gràcies. I tot lo altre que t'han donat. Aquesta mateixa exposició.
Normalment, més que agrair exigim: em mereixo això.
Primer, gràcies per la vida. I després tinc un altre agraïment enorme de ser un ésser sensible, perquè hi ha molta gent que són molt macos però que no senten, viuen sense sentiments. I viure sense sentiments és molt pesat. O aleshores formes part d'un model psicològic: soc el superman, la víctima, el tio cruel.
Hi ha gent que prefereix que no li impactin les coses.
No és que decideixen de no sentir, és que no senten. Ni tan sols el respirar. Quan et posis al llit, sent com respires, sent el teu cor com batega. Comença per aquí. Pel que ara ets. I sobretot treu-te l'enemic de sobre.
¿Qui és?
"Aquest fulano del museu diu tal", "Aquest no para de fotre'm!". Surten al carrer: "Ja s'ha cagat aquí un gos! Hosti! Collons! Aquests gossos de merda!" Si comences el dia així, és un continu i arribes a la vellesa amargat. Em vaig dir: ¿una vella amargada? De cap manera! Una vella alegre, agraïda!
Jo a vegades ho soc, de corcó.
Però el corcó te l'has de treure, perquè l'enemic no és a fora, és a dintre.
Igual que deies que el que veig en un quadre depèn de la meva mirada, amb la gent i amb el que em passa, també.
Amb tot és la teva mirada: i amb el llibre que llegeixes, i amb la cançó que escoltes. Inclús una bestiola petita s'adona que la respectes tal com és. No haig de ser l'artista més interessant, no haig de ser la més guapa, haig de ser la que soc, i aquesta ha de ser de veritat, que és el que us deia. Si no, és absurd anar pintant quadres per autoenganyar-te.
¿Com et sents quan veus tots aquests acadèmics, amb corbata i teories? Perquè ho veig a quilòmetres del que dius.
I no cal que vagin amb corbata, és tota la gent que estudia, la que fa una tesi doctoral sobre història de l'art. Que et vingui un paio i digui: "¿Vostè què ha fet amb la seva tesi?" "El pensament màgic." "Si no ens interessa!" "Doncs pensament racionalista." "Ah, llavors sí!"
¿Has de vigilar?
No, tu fas un camí, ni vigiles. ¿Què saps fer tu? Doncs això. De petita m'han deixat ser qui era, a casa meva.
El pensament màgic no sé si té a veure amb el fet que quan pintes tot ve d'un misteri, no hi ha un control.
Exactament, el pensament màgic és el món de la intuïció, de l'espiritualitat. Entres en un espai on no saps el que faràs. Has viscut això, agafes uns papers i et surt el que no esperaves.
¿Com has entès l'amor? Perquè l'amor en parella també es ven d'una forma concreta.
Han sigut relacions en què ens hem trobat en moments semblants, perquè si no, no et trobes, i, sobretot, ens hem ajudat. No hi ha hagut la cosa de l'amor romàntic, "que tiene que ser". Que sigui el que sigui. Però no buscant una cosa determinada: l'orgasme tal, que sigui així. I quan ha passat un temps, et separes i sense drama. Poder dir: ¿què fem? ¿Anem remenant la merda o ens separem? Ens separem. En totes les relacions que he tingut, encara hi ha un carinyo i un amor.
¿És millor oblidar el rancor?
Tinc una germana amb qui som molt diferents i en canvi ens estimem molt perquè jo he volgut que ens estiméssim.
¿Pel perdó?
Per acceptar l'altre tal com és i no exigir-li el que no et pot donar.
Els problemes normalment venen d'aquí.
No demanar als altres el que no et pots donar per tu mateix. ¿Què has d'anar a demanar? Dona-t'ho tu. L'única dependència que he tingut ha sigut afectiva. I un dia, la meva veu de dins em va dir: "Fina, en comptes d'anar pidolant amor als altres, estima't tu!" ¿Que no t'hi entens, amb tal? Mala sort. Però, quan hi ha problemes amb algú, si hi vas amb carinyo i amb autenticitat, les coses s'arreglen fàcilment.
¿I si fa mal? ¿Vols dir que cal arreglar-ho tot?
Si fa mal és el seu problema, tu no ets responsable dels actes dels altres. Tu ets responsable dels teus, ni que sigui ton pare, el teu fill o la teva parella. L'únic que pots fer és acceptar-los tal com són. Són així, bueno, doncs així. Els francesos diuen "Tots tenim un jardí secret", i no l'has de revelar a ningú, aquí només hi entres tu. I si algú et fa mal, te'n vas al jardí secret. Clar que primer te'n vas a plorar davant del mar, però quan ets una persona adulta, et cures a tu mateixa. Mira, no ho sap fer d'una altra manera.
Això no és una entrevista.
Són 80 euros el psicòleg! És fer que la teva vida sigui bonica i fer-ho senzill, que no necessites tant, si no necessitem res. Que estiguis bé amb tu. Busca, busca a dintre! I a més et diré: quan prenguis aquesta actitud, trobaràs gent que t'ajudarà. La vida t'ajuda.
Sempre ho he sentit.
Diuen: "La vida sempre dona una segona oportunitat". Segona, tercera, quinta, sisena!
A mi, dues-centes trenta-cinc.
És fantàstica, la vida. Dona'm la maneta [me l'agafa i hi fa un petó], que tot et vagi molt bé, i de veritat: sigues fidel a tu mateixa.
Podeu visitar l'exposició Des de més enllà del temps als Espais Volart de la Fundació Vila Casas fins al 14 de gener del 2024.
Converses acull entrevistes fetes a la nostra manera.
