Guillem Forteza
El 9 d'agost de 1917, amb motiu de la mort d’Enric Prat de la Riba (primer president de la Mancomunitat de Catalunya), l’arquitecte Antoni Gaudí va concedir les úniques declaracions que se’n coneixen a Guillem Forteza, un jove mallorquí a qui li faltaven pocs mesos per llicenciar-se en arquitectura. La conversa s’havia de publicar en una edició especial del diari Ofrena dedicat a la memòria de Prat de la Riba, però el número va ser censurat per l’autoritat militar. Antoni Gaudí havia nascut el 25 de juny de 1852 a Reus i va morir el 10 de juny del 1926 a Barcelona, atropellat per un tramvia. L'escrit de Forteza no es va poder publicar fins al 15 de desembre del 1917, quan el va recuperar la revista Vila-Nova.
La conversa l'introduïa una declaració del llavors encara estudiant, que esdevindria arquitecte escolar, urbanista i polític: "No sabria estar-me —malgrat saber lo que perdràn sos pensaments al dir-los amb paraules meves— sense fer esment de la íntima i llarga conversa que amb l'inefable arquitecte del temple de Catalunya vaig tenir sobre En Prat de la Riba i'l moment actual de la nostra terra. Com no sabria reproduir-la amb sa orgànica continuitat i, per altra part me faria llarguíssim, inclouré en paràgrafs [capitolets] distints lo més relacionat amb el caràcter del present número".
"Vetaquí un català —diu En Gaudi [parlant de Prat de la Riba]— que ha cremat ràpidament la seva vida en holocauste a Catalunya. La seva decidida i forta vocació de jurisconsult, còm l'ha sacrificada! Ha conegut que era hora de demostrar que Catalunya és apte per a governar-se, i despreciant la glòria personal i abstracte que li hauria reportat el desplegament de sa vocació jurídica, compleix amb el deure d'abnegació que li demana la Pàtria i se senta a la cadira de les realitats pràctiques, transparentant una alta qualitat de la seva terra i una fonamental condició dels catalans, que és: el saber-se governar, el saber administrar llur riquesa.
Ha demostrat que Catalunya sabia governar-se dins la més estricta migradesa de medis de govern. No solament amb migradesa de medis, sinó amb perennes inconvenients, destorbs, pressions de l'Estat central. No se li dóna un tresor inicial per a crear una riquesa nacional i ell institueix un crèdit que fa radicar precisament en la seva persona, en la confiança que té el poble amb la seva justícia, amb la seva integritat, amb els seus dots administratius".
En Prat fa veure una vedada més les divergències entre els catalans i els castellans: l'esperit dels primers és eminentment administratiu, l'esperit dels segons eminentment dilapidador.
"En Prat —segueix En Gaudi— al fomentar una riquesa nacional catalana, avui mentres segueix en desconsolador desprestigi l'hisenda de l'Estat, no fa més que presentar-nos altra volta a davant dels ulls l'irremediable divergència entre el poble català i el de les planures centrals. El poble català té una subtilesa d'ànima que fa que —tenint una visió exacte de les coses— s'amotlli a la realitat pura. Els catalans tenen el sentit de la plasticitat que és lo que dóna idea del conjunt dels objectes i de sa situació relativa. El mar, la llum mediterrània, donen aquesta admirable qualitat de percepció. Per això als catalans la realitat mai els enganya, sinó que'ls instrueix.
Els castellans no tenen aquest equilibri de percepció. Ells son respecte dels catalans lo que els cíclopes eren respecte als grecs. Els cíclopes —com ho diu la mateixa paraula— no tenien més que un sol ull. Així els castellans: es fan càrrec de l'existència de les coses, però no n'endevinen la justa situació. No veuen la clara imatge, sinó un fantasma de l'imatge.
Davant del problema de Catalunya, per exemple, ja en confessen l'existència, ja el veuen, lo que no veuen és la necessitat de resoldre’l. Ells ja inquireixen la veritat, però no exerciten la justícia. Perquè la justícia és donar al Cèsar lo que és del Cèsar. No basta dir: això és del Cèsar, sinó és precís doblegar la voluntat en que aixó estigui en mans del Cèsar. I aquesta voluntat els castellans no la tindràn mai respecte al problema de Catalunya. El dia i tot en que arribés Catalunya a predominar políticament, per molt lògic que fos tal predomi, ells ho atribuiríen a fatalisme.
Com atribueixen a fatalisme el que's vagi fonguent l'hisenda de l'Estat. Com atribueixen a fatalisme l'haver perdut les colònies. I és que tenen un concepte equivocadíssim de lo que és administració. No cultiven la riquesa, no la fomenten, com ho fan els catalans, sinó que l'exploten, la dilapiden. Ells veuen com es disminueix el tresor públic, però no suprimen las carrozas, com ha dit En Maura. Tenir administració, per ells, és tenir la llave de la despensa i repartir, com els convingui, lo que en realitat no'ls pertany".
Eximplis de dos Bisbes, un català i altre castellà, on se corrobora lo dit sobre el concepte d'administració.
"Un dia —continúa el lluminós arquitecte— anàvem el Dr.G., català, Bisbe d'Astorga, i jo cap aquella Diòcesi. Al passar per León baixàvem a visitar la Catedral. A dins el claustre trobàrem al nostre amic, el Vicari General de León, català també, i ens volgué fer l'obsequi de convidar-nos a dinar.
Aquell dia tenia també a taula al Dr. M., castellà. Bisbe de Ciudad Rodrigo. ¡Quín castellà més afable, quin parlar més preciós tenia! Aixut de cara; pareixia un Sant Joan de la Creu.
Estàvem en amical conversa, i de cop en sec se gira a mi i’m fa aquesta pregunta :—¿Cómo es que los catalanes siempre mandan?
Naturalment, aquella pregunta em va sorprendre i no vaig tenir paraules per contestar-la. —Este, digué el Dr.M., dirigint-se al Vicari General de León, catalán; manda. El mío, catalán; manda…..
Així quedà, ja que ningú hi digué res en contra.
Havia passat bona temporada i fèiem altra vegada el viatge a Astorga amb el Sr. Bisbe Doctor G.
Era de matinada que passàvem per Medina del Campo. A dintre del vagó hi som solament el Dr. G., són majordom i jo. La cortineta està estirada sota el llum del vagó i regna una mitja obscuretat.
Dos sacerdots s'acosten a la porta del nostre vagó i un pregunta: —¿Hay sitio aquí? iqué oscuro está esto!...
El Dr. G., descansava; jo desseguida vaig conèixer al Dr. M., Bisbe de Ciudad Rodrigo, i li dic:
—Sí, sí. Hay sitio, Sr. Obispo…
El Dr. M., que no'ns havia reconegut, mé diu tot resolt:
—¿Cómo ha sabido V. que yo soy Obispo?
—Comiendo... vaig respondre.
—Mala manera de conocer a la gente... replicà el Dr. M.
Al cap d'una estona, que ja s'havía fixat en el Dr. G. i havia recordat nostra coneixença a León, me fa la següent pregunta:
—¿Cómo es que los catalanes son tan interesados?
Molt vaig extranyar la pregunta i tampoc vaig tenir paraules per contestar-la.
I després, senyalant-me al Doctor G., que seguía descansant, replica:
— ¡Y este también!...
Aquesta afirmació encara em va sorpendre més que l'anterior pregunta.
Una vegada que'l Dr. M. s'hagué posat també a descansar, ens posàrem a parlar, amb l'acompanyant del Dr. M. que era familiar séu, al mateix temps que Vicari General de la seva diòcesi i català com hem dit abans.
A l'indicar-los-hi que m'havia sorprés molt lo que digué el Bisbe d'Astorga, del qual tenía personalment grans mostres de desinterés, després de fer un moment de memoria se exclama:
—Ah, sí, ja sé! És que fa poc feu un encàrrec el Dr. M. al Bisbe d'Astorga, quan aquest era a Barcelona, i al trametre-li li enclogué la factura a dintre mateix de l'envoltori.
Aquest senzill fet —que prova la escrupulosa administració del Dr. G.— bastà perque el Dr. M. se'n sentís ofés i ho calificàs d'interés. No reparà en lo que significa cuidar-se de comprar-ho, adelantar els diners, satisfer el cost de segells de correu, etc., etc.
Però això —continúa En Gaudi— no ha acabat encara.
Altra diada erem a Astorga amb el Dr. G. quan de sorpresa se'ns presenta l'amic català, el Vicari general de Ciudad Rodrigo, amb una inquietut visible i ens diu:
—Amics, he desviat mon camí per reposar un xic amb vosaltres, que bé ho necessito...
—Però, què ha passat?
—Al Dr. M. —segons m'acaben de dir— l'han abandonat tots sos servents... No sé com presentar- m'hi."
Després explicà lo següent:
"Feia gran temporada que'l doctor M. havía encarregat a una comunitat de monges que li brodessin uns ornaments d'esglesia. Es veu que s'havia distret d'enviar-les-hi oportunament la remuneració del treball que li havien fet, i una d'aquestes passades nits, al saber que les citades monges passaven tan grans estretors, que fins no teníen per a atendre a lo més necessari, als crits de sa conciencia volgué que aquella mateixa matinada les fos entregada una quantitat major a la que les devía; i al cridar a sos servents perque com- plissen son ordre, an aquella hora, ho feu de tal manera que's sentiren greument agraviats… tant que l’abandonaren.
Aixó, pot ser, és no ésser interesados, però és tenir una mala administració i per tant un mal govern.
Després de saber tota aquesta historia —conclou En Gaudi— hauria pogut contestar al Dr. M. aquelles preguntes: ¿Cómo es que los catalanes siempre mandan? ¿Cómo es que los catalanes son tan interesados?"
De com els catalans que's rendeixen a Castella desvirtuen llur propi esperit: En Pi i Margall i En Maura.
Enllaçat amb l'anterior eximpli em contà En Gaudi altres admirables fets de l'inclit Dr. G., Bisbe que fou de la diòcesi d'Astorga, que a dir ver revelen un portentós caràcter català i una ciència i ponderat equilibri d'home de govern, parescut al que distingia al patrici que, avui, amargament plorem.
Com me fes notar, En Gaudi, que malgrat viure llarg temps el doctor G. en terres castellanes no desfigurà són auster caràcter, la conversa el dugué a citar-me alguns casos de catalans, que per l'esplendor personal que diuen reporta l'integrar-se a la vida de Castella, han sacrificat les gracies de llur propi esperit, escatimant serveis i gloria a llur propia terra.
"Basta citar —continua el clarivident arquitecte— En Pi i Margall i En Maura. Els dos, arribats a Madrit s'han preocupat massa de voler ser fidels a la mentida que respiraven. An el primer, quan se’l convidà per presidir els Jocs Florals de Barcelona, escrigué a En Picó una lletra dient-li que ja no's recordava del català. I es donà el cas de que, posteriorment, vingué a la Sagrada Familia i al parlar-li en català respongué com el més genuí dels barcelonins. Era que exriorment, en públic, ja no volía semblar català, no volía fer traició a lo que abans l'havía traicionat a ell.
En Maura —que abeurant-se de l'esperit de la seva terra no hauría sentit la dolor de l'esterilitat de les seves energies— al parlar-li jo català respongué en castellà. Jo aixó no ho comprenc. És que's pensava En Maura que'l català era una llengua inventada per mi, aposta per molestar-lo? Parlar català, per nosaltres, és un obligat homenatge que fem al nostre origen. I ell parlant castellà amb mi, essent mallorquí, sembla que desprecii a tot el poble que no té altre expressió que la llengua que jo li parlava i que era precisament la seva.
Quan En Maura no assistí a la Assamblea del dia 19, és que persisteix en la mateixa rigidesa castellana."
Dos enemies de l'esperit català: un que prové de la virtut; altra del vici.
Ben mirat, els cassos que acabem de citar, més que enemics de l'esperit català son víctimes de l'esperit foraster.
"L'esperit català té aquí dos enemics encara: un que prové de la virtut; altre del vici. Ja observarà —ens diu En Gaudi— que la major part d'ordres religioses, convents de frares, monges, etc., es presenten com enemics de l'esperit català. Això que no pot procedir influencia divina, té, no obstant, la seva explicació humana, l'ingenuu respecte que senten pel concepte abstracte de l'Autoritat, fa que no es fixin en quines mans està. Per ells lo essencial és acatar el poder constituït. Per la mateixa raó el dia que Catalunya gosi del Poder que li correspon com entitat natural, canviarà tot de tal manera que ells seran els més ardents defensors de l'esperit del poble.
Per a consol de tots nosaltres em plau manifestar-li lo que'm digué fa poc el Prelat d'una de les Seus catalanes —no és l'Arquebisbe de Tarragona ni el Bisbe de Barcelona— després d'haver estat a Roma i parlat del moviment popular català amb el Sant Pare i son secretari d'Estat el Cardenal Gasparri. Digué S. S. que el coneixia i'l mirava amb particular dilecció i que faría al Govern observacions precises sobre el pensament de l'Esglesia en tal punt.
En quant a l'enemic que prové del vici, la gent baixa, producte del flamenquisme, etc., etc., decandirà per una directa i constant educació".
En Prat ha enrobustit l'esperit del poble. Ara s'inicia la tragedia. El Tragic de Catalunya i la seva valentia politica.
"La porció sana del nostre poble està ja en activitat. Pren part, com el poble grec, en la escena de les aspiracions polítiques. En Prat ha preparat la conciencia del poble. Ara s'inicia ja la tragedia. S'inicía el desenllaç, que pot ésser fatal per Espanya; perque sols li resta aquest dilema: o doblegar-se a la lògica, a la alta política que se li presenta o desfer-se inexorablement. En Cambó és el tràgic de Catalunya. Ell és el que mostra el pit descobert, i per l'audacia i per sos procediments bé es pot dir que recorda aquell altre famós català —el general Prim— que de no tenir una tan desgraciada fi, hauría senyalat també camins de salvació a la desventurada Espanya.
En Cambo posseeix com ningú lo que en podríem dir valentia politica, que és eminentment superior a la valentia militar perque aquesta usa armes exteriors a l'home i's mou dins una estratègia cientifica, mentres que la valentía política lluita amb les soles passions humanes. Aquestes passions humanes que son les que motiven la necessitat dels Governs. El Govern no pot ésser com és ara, un despertador i un enfurismador de passions, sinó un reflexe de la justicia i de l'equilibri... com era En Prat."
Traspassament d'En Prat després del triomf de la seva obra. L'esperit d'En Prat.
"Com a home iniciador, com a definidor d'una doctrina —acaba En Gaudi— ja ha cumplit En Prat son destí. Com hem dit abans, ha demostrat que Catalunya té aptitut de Govern. Ha donat consistencia a l'espepit de tot un poble fa poc temps esmortuit. (Bé ho digué aquella apoteosica manifestació de l'enterrament, verdadera via triumphalis.) Ha doblegat als seus enemics: els que ahir l'atacaven avui son els capdevanters de la seva idea. Ha eclipsat als que eren abans sos amics polítics i darrerament l'havien abandonat.
No ha vist —és cert— no ha vist madur el fruit de la seva obra. Els iniciadors, els fundadors de doctrines idealistes no solen veure el fruit de les mateixes amb els ulls de la carn: recordin-se aquelles paraules que foren dites als apòstols: Jo ara em separare de vosaltres i us enviare l'Esperit."
