Quan vaig trucar a l'Àngels Gonyalons (Barcelona, 1963) per quedar, va estar deu minuts recorrent l'agenda de juny per trobar un forat. Bon senyal: té feina, ja sigui al teatre o al cinema. No sé com va venir a tomb, però mentre buscava el dia i l'hora em va dir que a la vida i a la feina es fia sobretot de la intuïció "perquè et pots equivocar, però, al cap i a la fi, que sigui per tu i no pel que t'han dit." Ens veiem al Múrria, el colmado modernista de l'Eixample on fem les entrevistes per a la secció de Parlem, Perquè és la meva. Arriba alegre i enèrgica. Té seixanta anys, des dels disset que es mou pels escenaris i pel que comporten: ser el centre, que te'n desplacin, que t'hi tornin a ficar. Una muntanya russa inestable de la qual n'ha extret algunes conclusions.
¿La intuïció t'ha servit per no acceptar segons quina proposta?
Sí, per dir "això té massa embolcall de temptació". No necessitem grans coses, però de vegades no puc escoltar la intuïció perquè he de pagar el lloguer. No sempre podem fer el que desitgem. Estem massa influenciats: he tingut una formació catòlica i tinc molt arrelat el sentiment de culpa o aquella superstició, com si en allò que fas hi pogués haver un càstig. Els postboomers en deien el karma.
Si hi ha un ull que premia o castiga, ¿hi ha justícia a la vida?
Si n'hi hagués, la gent no s'ofegaria al Mediterrani. Quan tot quadra, diem "això havia de ser així". Però la vida no és justa ni injusta.
Vas començar d'actriu als disset, la feina t'ho va eclipsar tot fins que als trenta-vuit vas dir: necessito parar. Quan tens la sort de viure d'una feina artística, sembla que no tinguis l'opció de desenamorar-te'n.
És que és com una relació. Escriure, pintar, actuar, a part de ser feines vocacionals, t'abdueixen. I quan ets jove, no hi ha altra manera que viure en la feina, per a la feina i, si pots, de la feina. Fins que t'adones que tenir peus a fora és interessant i saludable. Vaig arribar als trenta-vuit i vaig posar tots els frens: necessitava agafar perspectiva. I em vaig fer un examen del passat: vaig començar als disset amb una popularitat molt gran. I de cop vaig pensar: uf, tot això no m'agrada. Estava col·lapsada. Vaig separar-me de la meva parella. Va ser un salt al buit, perquè se m'havia fet creure que tot depenia d'ell. Fer aquest trencament, però, em va donar salut mental.
¿Això d'examinar-te i pensar què estàs fent amb la teva vida encara ho fas?
Les monges em van ensenyar a fer l'examen diari de com m'havia portat. I es pot extrapolar: abans de fer segons què, val la pena pensar cap a on estic anant. La popularitat et posa en el punt de mira: els teus errors se sobredimensionen i els teus encerts, també. Et fan creure que ets algú que no ets. Però ara ja tinc el doble d’anys.
No sé si canviem tant a la vida.
Potser som un segment [amb les mans dibuixa una línia recta] que només té dos sentits: millorar o empitjorar. I això té una repercussió en tu i en la perifèria que decideixes crear.
Vas tallar amb una persona, una feina, una manera de viure.
Jo les faig, aquestes coses.
¿Saps tallar de soca-rel?
Trigo molt. Cada vegada menys, per sort. Vaig llegir un article de la Carlota Gurt a Catorze sobre la poda. Jo ho he après tard, perquè he sigut capaç de suportar molt i durant molts anys. I, mentrestant, és com si la intuïció em repetís "no ets al lloc adequat", com si cada mastegot fos un recordatori que no estava on havia d'estar. Però quan prenc la decisió, és irrevocable. Perquè ja ho he tolerat tant que quan faig el clic no hi ha retorn. Fins i tot em pot doldre, que no hi hagi retorn, però no puc fer-hi més.
Però és fantàstic.
Ho hauria de fer abans. He hagut de fer aquest cop de cap amb persones importants, i després hi ha el dol.
¿En amor, també?
De tot tipus: de parella, fraternal, filial, paternal o maternal. Som com protons i electrons que estem xocant tota l’estona, i saber trobar les distàncies correctes amb els altres és complicat. Jo, ¿saps?, vaig tenir un pare meravellós, i pensava que era el prototip de l'home.
¿Què vols dir?
Que ell era molt conscient del seu entorn, molt empàtic, generós, tendre. I molt recte, en el millor sentit. Sempre associem la rectitud a una cosa casposa. I és que, tot i que pugui tenir el poder, no n'abuso, perquè sé que no està bé. Això demana molta fortalesa. Ma mare es va casar als dinou, em va tenir als vint i a ma germana, als vint-i-un. El meu pare li va posar uns papers sobre la taula i li va dir: "Signa això. Estàs matriculada a la universitat, m’encarrego jo de les nenes".
La popularitat també és una forma de poder: en pots fer un ús o un altre.
Has d’anar molt amb compte.
¿Amb què?
He traspassat Memory, l'escola que he tingut durant trenta anys. A vegades venien alumnes amb una admiració cega. És molt fàcil enlluernar algú que voldria fer el que estàs fent a l'escenari. Per això sempre he odiat els gurus, els vampirs. I com que de molt jove vaig deixar les brides de la meva vida i carrera en mans d'altri, això em provoca molt de rebuig.
Tornem als trenta-vuit: t'atures i dius que vols ser mare.
Sí, amb avortaments pel mig. Vaig ser mare als quaranta-tres i encara després en vaig perdre un altre. Quan deia que havia tingut una filla als quaranta-tres, em deien: "Ah, tot això ha canviat molt". El que ha canviat és que la incubadora funciona i que amb donacions d'òvul pots ser mare als cinquanta, amb la bomba que suposa per al cos. No és el mateix tenir-ne seixanta que quaranta, trenta o vint. Però bé, als seixanta tens més autoestima, no ets tan frívola, saps que aquest cos s'acaba i això, als vint, et sembla que mai passarà. Però matxaquem la joventut d'una manera... Escolta, tots hem tingut vint anys.
La vellesa també ens matxaca, ¿no?
Estic fins al gorro d'haver-me de disculpar per fer-me gran, ¿què vol dir, que ens hem de disculpar per estar arrugats i perquè ens pengi el braç? ¿Què vol dir que ens haguem de posar la màniga més llarga per amagar-ho? És que jutgem sense tenir present que cadascú carrega una motxilla. Quan em surt criticar algú dic no, no vull jutjar això.
Mirava entrevistes que t'havien fet i hi havia una pregunta que te l'han anat repetint: si tornaràs a fer de Blanca a Mar i cel. Pensava: quina obsessió tenen amb el passat, que tornis a ser una persona que ja no ets.
Però és que arriba un moment que penso: ¿us esteu enfotent de mi? ¿Què voldríeu, que fes el ridícul? El passat no torna. És el que és: estava ben fet, però ja està.
¿És com si et diguessin "torna a estimar qui estimaves als vint anys"?
O torna a fer allò de què t’avergonyeixes. Em penedeixo de coses que va fer una Àngels molt més jove, que ja no existeix. I l'he de saber entendre i perdonar: el que als vint anys gestiones d'una manera, als seixanta ho faries d'una altra perquè tu ets una altra. Però sí, sembla que sempre t'hagis de justificar.
¿Demanar perdó?
Ui, m’he passat tants anys demanant perdó. I dius: un moment, a qui i a què. Tinc tendència a sentir-me responsable quan les coses no van bé perquè penso que si soc responsable, puc fer-hi alguna cosa. Però estic aprenent a dir prou: que l'altre també ha de treballar perquè si no, mai serà responsable.
¿Es viu diferent l'amor ara que als trenta anys?
No estic enamorada i trobo difícil que em passi.
Vaig entrevistar en Sergi Pàmies aquí, i deia que arriba un punt que t’han passat tants embolics que dius: deixo estar la idea de l’enamorament.
Sí, per esgotament. Vaig intentar formar una família perquè pensava que podia ser molt bonic, i em vaig equivocar absolutament en la tria. I ara no en sento ni la necessitat, estic molt ben coberta en amistats.
¿L’amistat pot substituir-ho?
El senyor Antonio Gala deia que la base d'una bona relació de parella és una amistat amb moments eròtics. I tant de bo ho hagués escoltat, perquè les hormones distorsionen molt la vista, i com que ja me'n queda mitja, ja m'apanyo jo. És a dir, no renego del món de la parella o de la família, al contrari. M’hauria agradat trobar aquella persona per construir i anar a la mateixa altura: ni que ell volgués estirar-me del carro imposant-se, ni que jo l'hagués d'arrossegar. L'amic, el confident: el còmplice amb aquella espurna de sensualitat. Però això o no ho he sabut veure al meu voltant o no sé què ha passat.
¿O potser tenia més força la pulsió física?
O t’han enganyat: t’han fet creure una cosa i anys després veus que no existeix. Hi ha dones que han sabut, temps després, que el seu marit era gai. Allò de: ¿amb qui he estat dormint?
¿Fer-se gran és abandonar idees que saps que ja no podran ser?
No sé res del que viuré, perquè ja m'he adonat de fa temps que, de les coses que havia previst, no n'ha passat ni una. N'han passat de fantàstiques que no havia imaginat. Per caràcter, em vull avançar massa i la situació no la tens mai controlada. I intento viure el present amb seny, perquè el futur immediat, ves a saber: potser m’atropellen quan surti d'aquí. El que passa és que quan ets mare o veus els pares fer-se grans, se t'apoderen tot de pors: la sensació de solitud. Penso: jo vaig cap allà, ¿què passarà? Si visc, el que els ha passat a ells em passarà a mi.
¿La idea de la solitud pesada, fonda?
Sí, que arribi un dia en què abandonis el que feies: conduir, anar al mercat. I se t'instal·li la mandra: que aixecar-te et demani tant d'esforç, que et quedis amb el silló i la tele. Els amics se't moren, la ciutat canvia, ¿com no t’ha de ballar el cap? I això quan tenia vint anys ja ho pensava. De joveneta vaig tenir una parella deu anys més gran que jo, i m’emmirallava en la Mercè Bruquetas, l'Enric Arredondo...
Parles de l'oblit dels actors quan es fan grans, també ho veig en els escriptors.
Però els escriptors tenen una obra que queda escrita. El teatre és efímer, passa en aquest moment i ja està.
¿Hi ha una sobrevaloració de la joventut?
Però alhora la joventut nota un tap generacional, que està pels dos extrems. Si no ets jove i sexi, és molt difícil ser protagonista en una sèrie. L'atractiu físic facilita una sèrie de coses, i alhora hi ha físics que tenen la sensació que estan cobrint la quota. I el que estaria bé és no haver d'agafar una persona perquè és extremadament bonica ni perquè és extremadament grassa, simplement pel talent.
Es diu que sempre es criden els mateixos o que només es criden noms.
Que cridin els mateixos és una cosa, que pot ser, tot i que TV3 no m’ha contractat des de fa disset anys. Ara, que sempre criden noms: ¿i qui penses que m’ha fet el nom? Jo també he tingut vint anys. Al teatre és impossible fer-te un nom si no fas bé la teva feina. Hi ha moltes coses que no es diuen: els sous, per exemple, són els mateixos de fa vint-i-cinc anys. Jo no cobro conveni, cobro catxet, i ja em toca: això va per tot el que no vaig guanyar quan tenia vint i trenta anys.
¿El discurs d'assenyalar uns i altres empetiteix el sector?
Clar, és que piques pedra des dels disset, compartint pis, treballant i treballant, per un dia poder-ne viure. I tot i això no estàs cobrant el que hauries de cobrar. I una altra: les funcions duren tres mesos. Hi ha mesos que no cobres res: estic preparant un projecte que començarem a assajar al desembre i això no ho cobro. Als assajos cobrarem tots igual i quan estrenem, la meva representant lluitarà per un sou i se n’emportarà un deu per cent.
¿Quina relació has tingut amb els diners?
Mira, sempre hi he tingut una relació molt sana fins ara. Em preocupen massa. L'habitatge s'ha posat summament car: l'Eixample m'ha expulsat. I tinc la sort que he trobat un lloguer a Gràcia.
Si és un lloguer, la preocupació deu ser: quan tinguis vuitanta anys, ¿com el pagaré?
Clar. Tinc la sort de mantenir una propietat a Menorca, la vaig comprar quan encara es podia: sis mesos més tard ja es va disparar. I la llogo a l'hivern, molt barata, sense especular, perquè tots ens n'omplim la boca però a la mínima que algú té un pis el lloga a 1.300 euros. I és una aberració, perquè la gent no els guanya.
La gent es pensa que si ets actriu ets rica.
Associen veure't molt amb creure que ets multimilionària. Has de picar molta pedra i que no se’t torci el peu.
És que alhora sent actriu treballes amb el cos.
Em fa pànic trencar-me una cama. Vaig tenir una lesió fent L’alegria que passa, i vaig plorar el que no està escrit. Estava espantadíssima perquè depenc de la meva veu, la meva mirada i el meu cos.
¿El reconeixement va per un caminet i l’autoestima, per un altre?
Hi fa molt l'edat. Als divuit anys no tenia el cap gens moblat: venia d'una adolescència amb una baixa autoestima. Les inseguretats les arrosseguem sempre i, en la seva justa mesura, denoten un sentit de la responsabilitat. Però el reconeixement públic, quan tens una edat, ja saps que és poc sòlid. Per exemple, porto tota la vida treballant, i de cop i volta fas una obra que, per les raons que siguin, sobresurt i tothom s’ajunta i et premia. I ho agraeixes, però saps que és fruit d'aquell moment, i que has de seguir. De la mateixa manera que de jove, si tens popularitat, qualsevol cosa que facis, amb qui vas o deixes d'anar, serà jutjada. Tenim poca caritat. És una paraula passada de moda, però jo la necessito, tots la necessitem.
És bonica aquesta idea de no anar amb l’escopeta.
A les xarxes hi ha gent odiant: ¿saps què hi ha darrere de qui insultes? De vegades no estic encertada i m'agradaria que em donessin una nova oportunitat, com jo procuro donar-la als altres.
¿Això seria la compassió?
Una mica d'autocompassió està bé: un moment, que necessito llepar-me les ferides vint minuts i després ja m'aixecaré i seguiré. És que sembla que hem de ser aquí totpoderosos.
És el problema de les projeccions i càstigs que ens fem: he d’aconseguir això i allò.
Som vulnerables i som influenciables, si no, seríem un totxo de pedra.
I alhora, tot canvia.
Per això no he militat mai en cap partit: si no combrego amb mi d’avui per demà, ¿com me l’he de jugar per un equip?
També t’ho dic perquè un dia tindràs el teatre ple i l’altre buit.
Tinc al cap la cita del Jean-Paul Sartre, que diu que només els llestos es recuperen de l'èxit; els tontos, mai.
¿Has de saber-te distanciar del que et diuen?
Els qui et diuen que ets meravellosa són els mateixos que demà t'humiliaran.
¿Qui? ¿els crítics?
La premsa o certes persones. I en aquest país s'han organitzat autèntiques campanyes de descrèdit. ¿Voleu deixar la gent en pau? ¿Qui l’encerta del tot?
Quan he anat a estrenes de teatre, o a premis, detecto una certa falsedat o una cosa postissa.
Sí, però això no fa mal. El problema és quan de cop i volta tots hem decidit que hem d'atacar algú. Perquè quan cancel·les algú, estàs cancel·lant l'algú i la rodalia d'aquest algú. És una persona que pot tenir pares, fills, germans, amics. Quan ho veig a les xarxes, penso: què li pot haver passat a aquesta persona. Hi poden haver milers de raons que, si les sabéssim, se'ns trencaria el cor a tots els qui l’estem cancel·lant. O quan critiquem: ¿i si aquesta persona escoltés la manera com me n'estic enfotent?
¿I si és al revés? ¿Si algú et critica, també saps fer aquesta mampara?
Procuro no escoltar l’odi gratuït. Tinc uns amics que a cada obra em diuen el que pensen, tant si els agrada com si no.
Està molt bé, perquè normalment els amics sempre diuen que ho fas tot bé.
Quan estic fent teatre pateixo més quan venen certes amistats que certes personalitats. Em preocupa molt més agradar a la gent que estimo.
¿Quines qualitats t’atreuen dels altres?
M'agrada molt la intel·ligència. La bondat ben entesa, no la tonta, sinó l'activa. La gent que s'esforça per ser bona, que no vol dir, com ens han fet creure, que sigui idiota. El que és difícil és mirar-se al mirall, assumir responsabilitats i dir: a la pròxima no ho faré així. Vèncer la temptació i actuar com cal. Perquè si t’han inculcat consciència, quan fas mal, et fas mal.
¿La consciència en el sentit de tenir un criteri sobre tu mateix?
El meu pare era així. Hi ha molta gent que diu: si no em veuen, és com si no ho hagués fet. Però ho saps tu. Per a mi, la gent que fa el que cal encara que no ho vegi ningú és la gent d'honor. I a la meva filla sempre li dic: has de ser la que creus que has de ser, no en funció del que et facin els altres. Per això la venjança i el ressentiment no són bons.
¿Tens la necessitat de revenja?
No només no en tinc la necessitat, sinó que no viuria. Tenir memòria, sí: no t’has de cremar al mateix lloc. Hi ha qui m'ha fet molt mal, però molt, i pensar: si ara pogués... no, no ho faria. I penso, uf, encara sort.
¿És una alliberació? Perquè el qui té ressentiment pot estar deu anys clavant-se l'agulló a dintre.
Per això no és qüestió de dir que bona que soc, sinó de no carregar aquest malestar. Ara bé, tot això és discurs, després el que compten són els fets. Això també ho dic a la meva filla: tothom estima com sap, pot i vol. No pots esperar el mateix amor de mi que de la tieta, que de l'amiga, que de la cosina.
¿Ser actriu et permet detectar quan algú actua, quan hi ha mentida?
De vegades sí, de vegades no.
¿I si se t'apropen per interès?
Hi pot haver una aproximació per interès que ni l'interessat n’és conscient. El que m’ha costat més és el qui se t’apropa enlluernat. Quan la persona és interessant, penso: ostres, m'agradaria treballar perquè s'esvaeixi aquesta boira enlluernadora. Perquè tots ens enlluernem, i ho aprens amb l’edat: a vegades som tan exigents que esperem amistats o parelles megaperfectes, però no existeixen: no ho ets ni tu.
Hi ha qui se n'aprofita, dels qui s'apropen amb admiració: es converteixen en un paó real que mai en té prou.
Em faria por necessitar això. El narcisisme és el més perillós que hi ha. I n’hi ha molt, ¿eh?
¿Especialment en aquest ofici?
El narcisista no el fa l’ofici, s’és o no s’és. Pots ser egòlatra, i això sí que ho fa l’ofici. Però no hi ha pedagogia possible per al narcisisme: qui el pateix no ho veu. Per a l’egolatria sí, perquè a la que rebis quatre castanyes, et passa. Pensa que en aquest ofici, sobretot al cinema, tens quatre persones tocant-te: una, la pestanya; l’altra, els cabells; l’altra, la brusa; i l’altra t’està posant la mà com la tenies a la presa anterior. Hi ha persones molt intel·ligents que necessiten que els veneris.
Al final viure és anar repetint experiències amb diferents noms i escenaris.
Hi ha coses que es repeteixen i dius ¿quants cops més hauré de passar per aquí? Però una cosa són els errors i una altra, els patrons de conducta. Som capaços de no perdonar algú que passa per una etapa de debilitat, i en canvi, permetem actituds sistemàtiques. I pot ser que no m'afectin a mi, però sí a qui tinc al costat. Per tant, per molt exitós que siguis, si fas mal, no m’interesses.
¿Ho has hagut de dir a algun actor?
No vull ser mitòmona, però m’adono que he mitificat algun director o actor i quan hi he treballat he pensat: ¿només eres això?
Aquesta secció es diu Perquè és la meva, per anar a favor del català.
Soc molt defensora de la llengua ben parlada. I en el teatre hi ha molta gent que t'argumenta que la llengua està en evolució, i els dic que sí, però no en involució: perquè hem anat perdent paraules. M'agraden molt les llengües, l'etimologia. He tingut uns pares que a casa que, quan no volien que els entenguéssim, parlaven en llatí o grec. El català, el castellà, el francès, l'anglès, si els parles, parla'ls bé.
¿El teatre pot ser un lloc per dignificar el català?
Ho ha de ser. A menys que tinguis un personatge que parlar malament el defineix, el català l'hem de parlar bé i amb naturalitat. Tinc la meva petita lluita personal i constant, que és dir les coses amb l'accent on toca, i dir-les amb naturalitat, sense exageracions. Ahir vaig fer una lectura a la Beckett i el personatge deia l’Himàlaia: si es diu així, es diu i ja està.
¿Què t'agrada fer que no sigui d'actriu?
Podar arbres.
¿I quins arbres podes?
Els albercoquers, les oliveres, els ullastres... A la casa de Menorca hi tinc un tros. I també m'encanta fer coses amb les mans, que està demostrat que és terapèutic. Suposo que per això les àvies feien mitja i ganxet. I restaurar mobles, netejar la casa: l'olor de net.
A més, el resultat és immediat, ¿no? Quan pintes o podes, no has d’esperar que arribi la funció.
Sí! I mentre podo, rasco mobles o cuino penso coses que he de solucionar, però des d'un lloc tranquil.
* Aquesta secció està feta amb la col·laboració de Parlem. Si cliques aquí, com a lector de Catorze tindràs un 10 per cent de descompte directe.
"Perquè és la meva" és una secció d'entrevistes feta per Gemma Ventura Farré, amb la col·laboració de Parlem, en què es posa en valor la llengua i la cultura catalanes.
