Quedo amb en Sergi Pàmies (París, 1960) quan ja ha acabat l'època de promoció del seu darrer llibre, A les dues seran les tres (Quaderns Crema). Ens trobem al Colmado Múrria, al centre de Barcelona, on l'escoltaré parlar de l'atzar, l'espera, de les coses intranscendents i no-solemnes que, com un drapaire, va ficant dins d'un carro per després traduir-les en contes. Duc, també, L'art de portar gavardina, on hi ha descrita l'absència dels fills que es fan grans, dels pares que moren, de l'amor que s'evapora. Avui entrevisto una persona militantment normal (per compensar la vida trepidant dels seus pares, Teresa Pàmies i Gregorio López Raimundo), declaradament avorrida (cosa que de tant en tant esborra amb el seu humor) i pessimista (cosa que, em diu, equilibra sent vitalista).
Aquesta conversa forma part de Perquè és la meva, la secció de Parlem i Catorze.
¿Quina idea tens del temps?
És tan abstracte que no en tinc una idea determinada. El vinagre saps si t'agrada o no. Però amb el temps diria, i ho estic improvisant, que quan tenia trenta anys no hi dedicava ni un minut i que com més gran soc, més hi penso.
¿I què penses?
Si haig d'escriure o fer un viatge o conèixer algú, m'apareix com a cosa a tenir en compte.
¿Perquè saps que s'acaba?
No és tan dramàtic. Ara als webs et diuen: aquest article durarà tres minuts. Abans no sabíem quant trigàvem a llegir. O vas al bus i hi ha un rètol que diu que el pròxim ve d'aquí a tres minuts. Però jo he viscut en un món en què miràvem vint-i-cinc vegades cap amunt per si baixava l'autobús. Ara és molt més còmode: veus que falten tres minuts, seus i t'esperes.
¿El passat acaba sent una suma de moments petits, com si junts formessin un dia?
Més que un dia és una selecció, com si tota la morralla desaparegués. El meu pare va estar a la presó, no sabia fins quan hi seria, i em parlava de com administrava mentalment el temps: estava molt obsessionat a organitzar els dies, fer una mica de gimnàstica. Però sí que a mesura que anava fent aquest llibre deia: hòstia, això tracta molt del temps. Deu ser una d'aquestes obsessions que surten. Perquè escrius per saber què et preocupa.
¿I què et preocupa, ara?
Hauria d'escriure un llibre per saber-ho. Sempre he sigut de preocupacions terrenals. Perquè per tenir preocupacions transcendents has de tenir temps. I intento viure no el dia a dia, sinó el minut a minut. I això no vol dir que siguin trepidants, poden ser minuts avorrits.
Llegint-te detectava un mecanisme, com si sortissis de tu mateix i t'observessis des de fora.
Escriure és això, ¿no? I no deixa de ser un artifici. És com els titelles: els nens de seguida capten la doble dimensió, que el titella és un titella, però que a sota hi ha un senyor que el va movent. Escriure és igual: jo soc un titellaire de mi mateix. Per poder-me explicar necessito l'artifici de l'escriptura. Perquè la millor manera d'explicar-te a tu mateix, igual que passa a través dels titelles, és que puguis connectar amb algú que no siguis tu.
¿Quina relació tens amb l'absurd?
És el gran estímul: si ara de cop i volta vingués una cabra i un grup de pastors. O no: aquesta situació en què estem aquí parlant ja és absurda. És més, el món no m'ha decebut mai, sempre m'ha proveït de grans quantitats de situacions absurdes, cosa que m'ha permès arribar als 64 anys. Hi ha gent que viu l'absurd com un problema, perquè és una interferència que impedeix tenir plans sensats.
Qualsevol cosa, si t’ho pares a pensar, ho és.
Qualsevol cosa, i alhora no. La gent que dona massa transcendència a tot acaba sent insuportable. La gent que considera que tot és absurd, també. Hi ha una selecció natural: la categoria d'absurd te l'has de guanyar.
Explicaves a Albert Om que Sant Jordi ja és un absurd: una mena de pessebre on hi ha escriptors que signen molt i n'hi ha d'altres que són víctimes d'aquest escenari.
Hi ha una part del pessebre que és molt desagradable i humiliant. Em referia a les peces que no donem importància: un camell que li falta una cama… Això s'ha de millorar de manera que no calguin figurants humiliats, que amb la plenitud dels que ja justifiquen el pessebre, és a dir, la celebració, n'hi hagi prou.
"Per a mi escriure no va ser la conseqüència de cap predestinació sinó d'una carambola de temps lliure i equilibri entre esforç, facilitat, atzar i satisfacció." ¿Ser escriptor té alguna cosa de xiripa?
En el meu cas, sí. Però he conegut gent que s'ha preparat i ha fet molts sacrificis. En mi hi ha dos factors: l'atzar i que et surti bé. Si quan tenia 24 anys hagués escrit un llibre, l'editor m'hagués dit que era una merda i no l'hagués publicat, ¿ho hauria convertit en un problema existencial? No, hauria fet una altra cosa. ¿Què passa? Escrius un llibre: "Collonut! El publiquem!". Surt, la gent el compra, les crítiques són bones, en fas un altre. És una mica com les relacions sentimentals: si et va bé i estàs content, continues amb una altra persona, o inclús a vegades tens overbooking. No he tingut mai aquest problema d’excés. Però la confluència d'atzar i de no fracàs en el meu cas van molt junts. Si et permeten fer el que t'agrada, gairebé em semblaria una superstició replantejar-t'ho. ¿T’agrada escriure? Sí. ¿Et va bé? Sí. Doncs calla i tira. ¿Què passa? Que hi ha gent a qui li va malament i continuen, perseveren. Amb la meva mare ho veia: vivia l'escriptura com una cosa indispensable. A vegades em pregunto: ¿a tu t’hauria passat el mateix si les coses no t’haguessin anat bé?
Em fas pensar que aquest matí m'ha aparegut un vídeo de Persigue tus sueños.
Això és xarlataneria.
És com si jo hagués de jugar golf, no en sabés i cada dia hagués de perseverar perquè és el meu somni.
La idea és que si t'agrada el golf i t'hi dediques moltes hores i ets un patata, segons aquestes tendències de l'autoajuda, has de perseverar. Jo persevero poc. En el que sí que persevero és en la celebració de fer el que m'agrada. Però és per treure-hi solemnitat: “És que sempre he volgut escriure, perquè em jugo la vida amb cada paraula.” He conegut gent fiable, i no parlo de cantamañanas, que ho viuen així. Però jo no em jugo la vida amb cada paraula.
Ets el primer que escolto que diu això.
Però en absolut.
Normalment et diuen coses com "jo de petit escrivia d'amagat".
Jo escrivia perquè plovia, els dies que no plovia estava al carrer jugant a futbol. I no haver sigut un bon futbolista, que també m'hauria agradat, no ha sigut cap trauma, perquè de seguida vaig veure que no valia. Els meus fills tenen vocacions que ja de petits es manifestaven. Llavors, si els pares no ho espatllen, es poden acompanyar. Però en el meu cas no estava determinat.
Tot plegat és molt aleatori, ¿oi? En un conte també dius que vas tocar la guitarra perquè la teva mare va dir a algú que t'agradava, quan ni t'ho havies plantejat.
I quan jo volia tocar el clarinet, però per imitar un veí. Però sí que observo que el que sempre m'ha agradat és la música. I la possible frustració seria no haver tocat un instrument. Però com que he pogut fer altres coses i m'han anat bé, no és cap trauma. La decepció de no haver sigut un instrumentista és elemental: no hi ha dedicat el temps ni l'energia. Els músics de veritat se'n surten. Però m'agrada la idea que moltes vegades a la vida acabem fent coses que no ens corresponen.
Vas fer una enquesta.
Sí, i el resultat va ser que les coses importants que ens passen a la vida no les havíem previst. Un noranta per cent de la gent ho diu. Et recomano que ho facis en el teu cercle d'amics quan aneu a sopar. La pregunta a fer és: si repasses les coses importants que t’han passat a la vida, ¿les havies previst o han sigut puta casualitat? Que hagis conegut algú danès, que hagis tingut fills bessons, que hagis acabat fent periodisme… Parlem de les cinc o sis coses de més categoria. Als que tenim més de seixanta anys ens és més fàcil fer aquest balanç. Però als que en tenen trenta, que ja poden mirar enrere, també. I després hi havia un deu per cent que als sis anys havien decidit dedicar-se a tal cosa i no han parat fins aconseguir-ho.
Necessitem projectar-nos cap a algun lloc.
I hi ha la gent que creu en Déu i en una altra vida. És una necessitat que no he tingut. Jo tinc una gran capacitat d'adaptació a l’atzar. Per això la meva feina és ideal. Ara em dius: ¿has fet l'article de demà? No. He passat èpoques en què això era un problema: tot el dia hòstia, hòstia, he de fer l'article. Ara sé perfectament que passarà alguna cosa que em donarà la idea. Ho visc amb una calma absoluta. És més, gairebé ho prefereixo.
És la confiança que només obrint els ulls passen coses.
Sí, però ho has de veure. Ho he desviat cap a aquesta sofisticació de l'observació mínima. Una cosa que m'agrada és invocar la petita sorpresa. La gent desatén la manera de mirar, la manera de pensar. Està tot formatejat perquè tothom miri i pensi igual. Llavors és com si de tant en tant veus algú que tens la sospita que és dels teus.
Em fas pensar en un fragment: "El que penses mentre esperes no té res a veure amb el que penses mentre fas qualsevol altra cosa".
En cada situació, sobretot les que no són dramàtiques, hi ha tota una sèrie de coses banals, no literàries, no transcendents, no solemnes, que estan abandonades.
¿Per exemple?
Soc com els drapaires i vaig posant coses que veig dins d'un carro: l'espera, la imprevisibilitat, el dubte, l'avorriment.
Si ara me n'anés i et quedessis una hora aquí, ¿trobaries idees per escriure?
Amb mitja hora ja faria: llegiria una cosa i me'n suggeriria una altra.
¿Aquesta idea que l’atzar et va proveint també la tens a la vida?
No. En l'ofici l'atzar el converteixes en un instrument, en una especialització, és com la medicina. I en canvi, la vida et fot un toque, que pot ser bo o dolent, però no l'havies previst. L'avantatge de l'ofici és que pots crear les condicions perquè l'atzar es manifesti. Gairebé és com si fos un esperit i fessis una cerimònia d'invocació. En canvi ara m'aixeco, passa un autobús i em deixa paraplègic. Això no és atzar, això és una cosa superior, és el destí. No s'ha de confondre.
¿Quina diferència hi veus?
El destí són paraules majors, és monstruós, i intento per tots els mitjans no ensopegar-hi. En canvi l’atzar és deliciós: és un fill bord, la derivació innocent del destí. Hi crec absolutament. Som amics.
A L’art de dur gavardina mostres com es desintegra l’amor. ¿Hi ha un moment a la vida en què la idea de tornar-se a enamorar fa certa mandra?
Sí, però no és una mandra relacionada amb l'amor, és una mandra generalitzada. El meu cas té a veure amb l'administració de l'energia. Als trenta anys en tens, però et fa més mandra que als vint. Però alhora és més selectiu: quan t'agafi fort, t'agafarà com si fos un telèfon amb més prestacions.
Resum, que et fa més mandra i és més selectiu.
Sí, ¿però què passa? que la mandra es menja lo selectiu.
¿Mandra de què?
De tot. Estic improvisant, però en les aventures amoroses hi ha un punt de temeritat provocat per una reacció que s'ha descobert que ni tan sols és romàntica, sinó que té a veure amb el cervell, els neurotransmissors, la dopamina. Això m'ha decebut bastant, perquè sempre he sigut molt romàntic amb les meves aspiracions sentimentals. Quan ja m'ho han reduït a un còctel de dopamines, gairebé diria que m'interessa poc. Però la màxima manifestació d'energia vital és l’amor, perquè és molt incert i exigeix un grau d'autoengany màxim. És completament absurd. Com més experiència tens en l'amor, més te'n protegeixes. Per no fer-te mal a tu, però també per no fer-me mal a un altre. Per no tornar-hi.
¿Perquè cada cop acaba sent la mateixa història?
Sí, també és veritat. Jo soc molt mal expert, perquè he tingut una vida sentimental molt limitada, però pel que m'expliquen els amics, tinc la sensació que hi ha gent que té més generositat a l'hora de córrer riscos. I dius: hòstia, tio, ¿però una altra vegada? Sí, tinc dos fills, tinc cinquanta anys, estic separat, però he conegut algú…
¿És una qüestió de voluntat o de caràcter?
Té a veure amb la teva manera de ser. El meu lema és no molestar.
¿I què vol dir no molestar?
Fer tot el possible per passar inadvertit, per ser autosuficient. No trucar a la gent, no interferir, no demanar... Valdre’t per tu mateix en el sentit de plenitud. O sigui, autarquia emocional. Una mena d'estat que té un punt d’asocial. Hi ha un poema del Rimbaud molt maco que diu: “Par délicatesse j'ai perdu ma vie”. I tenia divuit anys quan ho va escriure. Per no molestar t’acabes perdent moltes coses de la vida.
¿L'actitud asocial va guanyant terreny amb els anys?
Això és una qüestió d'equilibri. I suposo que hi ha un moment en què deus haver de triar entre ser un maniàtic i un anacoreta o tenir una vida més o menys plena. Jo, per sort i per atzars, he tingut fills, una vida sentimental que no ha estat malament. Però ja fa deu anys que m'he separat, i no m'ha passat ni un segon pel cap tornar a lo d'abans. Cada moment de la teva vida, com si fos un joc, t'assigna uns punts: això ja ho has tingut, això ja no et toca.
A vegades penso ¿per què vaig fer allò? I al moment em dic: perquè eres una altra. És com allò que dius que cada set anys es regeneren totes les cèl·lules del cos. És a dir, hi ha tot de Sergis diferents.
Completament. I encara que les cèl·lules no es regeneressin, ets el producte d'una època i d'un moment. El que no entenc és aquesta gent que torna a fer el mateix. Dius: això, hagi sortit bé o malament, ja ho has fet, ¿tornar-ho a fer? És com si em diguessis torna a escriure L'art de dur gavardina. Si de cas, n'escriurem un altre. Hi ha gent que té una tendència a la repetició: els estímuls són tan potents que justifiquen que hi vulguis tornar.
¿És la trampa de la nostàlgia?
No, ho veig més com un patró psicòpata que com a nostàlgia.
¿Ets nostàlgic?
No. Però mira, vaig fer un conte que era un tio que anava al Clínic perquè li extirpessin l’esperança i la nostàlgia. Ara no l’escriuria. Perquè era un moment en què militava contra aquestes paraules. Ara potser m'he estovat: m'extirparia només la nostàlgia.
¿Per què deixaries l'esperança?
Perquè fa quinze anys, quan vaig escriure el conte, el món estava millor. També deu tenir a veure, això ja és psicoanàlisi, amb els fills. Si no és per a tu, si no ets un descregut i t’importa una merda a tot, que és bastant el cas, que sigui per als altres. L'esperança és com un extintor. És allà. Però si entres en un lloc on no n'hi ha, dius: escolti, aquí no hi ha un extintor, ¿i si hi ha un incendi? La meva actitud amb l'esperança és de fer d'inspector d'indústria, que va per les cases preguntant si hi ha extintors.
I amb aquest potineig d'extirpacions, ¿què demanaries que t'extirpessin o t'introduïssin ara?
A aquestes altures ja no tinc la ingenuïtat de pensar-ho. És un exercici d'hipòtesi que si fos un ordinador, t'ho rebutjaria. Poques vegades veuràs que em queixo. Em trobo en una vida collonuda. Però sí que penso en el joc de les expectatives i de les decepcions. Una de les coses que m'ha escandalitzat molt, sobretot des que vaig tenir fills, és l'obligació de la felicitat. Vaig necessitar tenir fills per adonar-me'n. Perquè als meus pares mai els vaig sentir preocupar-se ni un segon per ser feliços. I si em diguessis un model de persones que van viure plenament la vida que volien, cosa que jo interpretaria com a felicitat, eren ells. Per tant, és un valor artificial d'aquest capitalisme banal i frívol. Quan hi ha coses que influeixen tant en l'opinió general, faig un pas enrere i em tanco a la closca.
¿Perquè veus que són bestieses?
No només són bestieses, són nocives: les persones que han viscut en aquest ambient quan arriben als 25 anys tenen una gran frustració i atacs d'angoixa. Perquè els han inclòs la felicitat com una de les aplicacions del nou artefacte d'una vida hipotètica. Els han enganyat igual que en un altre temps s'enganyava la gent amb la promesa de la vida eterna. Aquestes estafes et tornen molt més incrèdul. I la incredulitat fa que cada vegada estigui més tancat en la meva closca de cargol, que tinc la sort que és una closca pública, i per tant no soc un amargat a dalt d'una muntanya. M’ho passo bé, conec gent, em relaciono, no soc un bitxo ja desactivat. Però en canvi, quan perceps aquestes estafes et tornes més radical.
Tinc germanes de disset i vint anys i és molt evident.
Veig moltes coses que angoixen els meus fills, i dius: això no és un problema. Per tant, si ho vius com un problema, és que t'ho han inoculat. I un dels que t'ho han inoculat soc jo, perquè no he estat capaç de portar-los al Clínic de petits i dir extirpeu-los això. També passa que tinc un gran sentit de la fatalitat. Soc molt vitalista i molt fatalista. Les dues coses alhora, simultàniament.
¿I pessimista?
Molt. Però això no vol dir que no pugui sortir a prendre una cervesa i riure, i veure una bona pel·lícula, i anar a la piscina.
¿L'optimisme és fer volar coloms?
L'optimisme és creure que demà serà un gran dia. La idea és aixecar-te pensant que serà un dia de merda. I aleshores, a la nit, quan vas a dormir dius: ostres, no ha estat malament.
¿O sigui, no tenir expectatives?
Sí, el gran secret és no tenir mai cap expectativa. Però tampoc ser un amargat que es nega que a la gent li vagi bé la vida. Hi ha gent que està tan amargada que si li truquen per anar a fer un vermut no hi va. Perquè pensa, ¿per què, si tot és una merda? Jo penso el mateix, però hi vaig.
Si no tens expectatives, el final de cada dia és una festa.
Total. Això Josep Pla ho explica en un article que es diu Teoria de la propina: tot el que et passa a més a més és propina.
M'ho intentaré aplicar, però em sembla que soc de l'altre bàndol.
No, home, per això ja hi ha el pessimisme, per creure que tot sortirà malament. Però si a més a més ets vitalista, llavors una cosa compensa l'altra. No t'enganyes, però gaudeixes. En canvi, el tio que és tan pessimista que es desactiva i es paralitza i està tot el dia intentant transmetre el seu pessimisme als altres, que n'hi ha molts, es converteix en un ésser tòxic. I com que la meva màxima és no molestar, no vull ser un ésser tòxic, perquè és molt molest.
Tens 64 anys.
Soc del 60: sí, ja tenim una edat.
Als 65, ¿de què et voldràs jubilar?
Hi ha un llibre de l’Espinàs molt maco, Inventari de jubilacions. Una de les coses de què es volia jubilar eren els adjectius. Jo no, en poso cada vegada més. N'havia posat molt pocs. Però pensar en d'aquí un any és ciència-ficció. És el mateix que quan una novel·la diu som a l'any 3200, em bloquejo, perquè ja en parlarem llavors, ¿no? O el joc de què t'emportaries a una illa deserta: soc un negat. Amb els meus fills no he jugat mai a un joc de taula. No en sé, no tinc l'estructura, no tinc la generositat mental per seure i fer veure que el Monopoly és interessant. No és interessant, és evident. És una convenció que, per no sé quines raons, hi ha gent que necessita practicar-la. Potser aquestes mateixes persones em diuen: vols anar a veure les ones durant tres hores seguides a les quatre de la matinada i dic que sí. Però fer una especulació sobre de què m'agradaria jubilar-me soc incapaç, genèticament. En programes de ràdio em diuen has de portar cinc cançons. I els dic que no vindré. Per triar-les estaré dos mesos, ¿quantes cançons hi ha? Em bloquejo. Com que ara ja ho sé i he aconseguit aprendre a dir que no, si no m'ho demanen, vinc encantat.
¿A quina edat s'aprèn a saber dir que no?
Ho vaig aprendre tard. Tenia l'exemple de la meva mare.
¿I quina tàctica tenia?
Quedar malament. Hi ha un moment en què has de decidir que no et preocupa quedar malament. La decisió del no sempre ha de ser raonada, perquè en principi quan et demanen alguna cosa has de dir que sí. I diria que em vaig crear una fama que sempre deia que no. L'art de portar gavardina el vaig fer quan acabava de separar-me, estava molt tocat, i vaig decidir el contrari: que diria que sí de manera sistemàtica a tot el que anteriorment hauria dit que no.
¿Però durant quant de temps?
Set anys. Per exemple, abans em trucaven i em deien: som de Cardedeu, farem un carnaval amb uns Jocs Florals per a nens geperuts i llegirem contes i ens agradaria que vinguessis i no tenim diners per pagar-te. Llavors deia que no. Perfecte, increïble: funciona. I no deies que no perquè ets un fill de puta, deies que no perquè a tot deies que no. Perquè normalment les coses que t'ofereixen, a veure, no soc Harrison Ford. També em dedicava molt als fills i no tenia gaire temps. I per aquest llibre vaig dir: ho farem el revés. Per exemple, em van donar un premi perquè vaig dir que aniria a l'entrega. Si hagués dit que no, no me l'haurien donat. ¿Però per què vaig dir que sí? Perquè estava fent una teràpia automedicada que consistia a dir que sí a coses que hauria dit que no. Em va trucar el Buenafuente, que estava fent un programa a les dues de la matinada, i em va dir: escolta, vull que vinguis. Jo havia de dir que no, perquè era evident que havia de dir que no. Vaig dir que sí, la vaig cagar, vaig estrellar-me, ho vaig passar fatal, però vaig complir amb la norma de dir que sí. Ara gairebé diria que estic en una situació ideal: dic que sí quan sembla que podria estar bé.
O sigui: m'hauries pogut dir que no volies fer aquesta entrevista.
Perfectament. Però en el cas que t'hagués dit que no, tindria més a veure amb la falsa sensació que estàs molt ocupat o que ja has parlat prou del llibre, i tornem al no molestar.
Té una mica a veure amb el que diem al principi de les decisions aleatòries.
Sí. Però més aleatòria que l'existència humana... Només cal mirar els documentals del Carl Sagan: tot és una puta casualitat. El Big Bang és una gran casualitat.
A mi pensar això em dona tranquil·litat, perquè penso que res és tan important.
I al revés: les coses importants es manifesten amb una importància molt més estimulant. O sigui, l'energia l'has de dedicar a provocar situacions bones i a disfrutar-les. Si estàs tot el puto dia anticipant coses negatives, que jo m'hi he dedicat molt de temps, hi ha un moment que dius, bueno, això no serveix. Una altra cosa és que siguis així, ¿eh? I quan abans ho acceptis, millor, però també pots fer coses.
Amb aquests 64 anys, ¿com està la salut?
Soc diabètic 2 des de fa deu anys. La salut és la gran frontera: hi ha moltes coses que no puc fer. No hi ha res dramàtic, però la salut ha irromput des de fa uns quants anys ocupant un espai vital molt important. Ja sigui un espai actiu, en el sentit que t'has d'ocupar de coses que no t'havies d'ocupar, dorms malament, per tant, has de perdre pastilles, i tot és com una roda i, sobretot, una interferència. I en el llibre apareix això.
I la paraula menjar hipercalòric apareix molts cops.
Clar, és que és el que no puc prendre. Una cosa és prohibir el que sempre he fet, com menjar hipercalòric, però si em prohibissis una cosa que no he fet mai, també estaria tot el dia obsessionat. La prohibició és lo que et mata. El doctor Torres em va dir: "És molt senzill, si et ve de gust, no t'ho pots prendre". I això em va resoldre anys i anys de dietes. Evidentment que m'ho salto, però sempre que m'ho salto, sé que m'ho estic saltant. Aquí intervé el fenomen de la culpa i la transgressió. I el ser prou adult per assumir-ne les conseqüències.
¿I després et compenses menjant bé?
No, no, en la salut no hi ha compensació. Ho fas bé o ho fas malament. Si ho fas malament, ho pagaràs. D'alguna cosa hem de morir, però les regles del joc són netes, moralment són impecables. I efectivament, si mengés només el que no em ve de gust, pesaria vint-i-cinc quilos menys. El risc no és si me'n vaig a fer de corresponsal de guerra, o si tinc una aventura…
És en tu mateix.
És en la trista i sòrdida disciplina del qui té una malaltia i ha d'enganyar-se constantment, jugant al gat i la rata amb si mateix, a veure si em puc fotre una croqueta per aquí i unes txutxes per allà i ningú em veu. Com si jo no em veiés a mi mateix i hi hagués algun metge interessat a mirar-me tota l'estona. Cosa que no passa. Una altra de les coses que descobreixes quan tens problemes de salut és que la teva salut li importa una merda a tothom. Començant per tu. Aquesta és la diferència. Ara estic en una fase en què em sembla que no podré fer veure que la salut no hi és.
Aquesta frase m'agrada molt: "Hi ha moments a la vida en què tot adquireix un sentit que no et serà revelat fins a molts anys més tard. És com si llancessis un bumerang sense adonar-te que l'estàs convidant a tornar, no saps quan, transformat en ves a saber què".
Sí, és el conte del viatge amb el Montalban. Passats trenta anys, aquest record es converteix en una revelació literària: m'ha permès entendre la dimensió que va tenir en mi aquell viatge i recrear-lo en forma de conte. És com si tinguéssim un delay molt fort i hi haguessin coses que per poder-les entendre hagués de passar el temps.
Una cosa gairebé insignificant, passen deu anys i de cop entens què va passar.
Hi ha molta literatura d'això: el nen que veu el seu pare baixant d'un cotxe amb una dona, però no sap què passa. I com aquesta imatge es transforma, al cap de molts anys, en una certesa que de cop li ve al cap. La magdalena de Proust és això. O també passa amb els viatges, haver estat en una ciutat, tornar-hi al cap de molts anys i, hòstia, en tenies un record perquè hi havies anat amb una nòvia quan tenies 25 anys, et menjaves al món, feia sol. I hi tornes al cap de trenta anys, plou, tens reuma. Hi ha moments que mentre els vius no saps que anys més tard tornaran amb un altre significat.
Llegir-ho m'ha fet un efecte revelador i una mica ingenu, com si en algunes situacions ens autoenganyéssim.
Sí, però també té un punt de propina. No estava previst que això tornés. Normalment, les coses es viuen en directe. I en canvi, hi ha moments que es poden teletransportar. I no és dir: llenço una botella al mar, en què ho fas per voluntat. Aquí no. Tu estàs un dia tranquil·lament i dius: hòstia, però si això vol dir allò. Altra vegada, el temps. Necessites que passin els anys. També pot ser un recurs de senyor gran pobre: com que és gratis, vas veient coses que creus que venen d'algun lloc.
Dius que ets un home normal.
Militantment normal. He tingut una família amb una vida brutal. Si els meus pares haguessin sigut fabricants de paraigües, hauria venut planxes de surf. Tenir una vida avorrida t'estimula molt. Tinc un conte d'un tio que és una gota que cau. La gent diu, hòstia, quin conte! És que no m'anava a l'aixeta, vaig trucar al lampista i em va dir, vindré entre les onze i les sis de la tarda. ¿Per què vaig fer el conte? ¿Tornem a les grans raons? No, és perquè vaig haver d'esperar el fill de puta aquell set hores, i havia d'omplir l'estona. Estava veient moltes pel·lícules d'animació, perquè els meus fills eren petits, i hòstia, havia fet un curt de Toy Story. Els contes són molt, molt, molt fidels al que em passa. Però estan transformats pel relat: el que no és tan real és la manera d'explicar-ho. Allà és on hi ha el joc, que pot ser de seducció, d'autoreflexió, de teràpia…
¿Seducció al lector?
Home, sí. Hi ha un element de seducció sempre. Perquè si no, escriuries i no ho publicaries.
¿I quina part d'ego hi ha, per exemple, en la rebuda?
La rebuda és un misteri. No depèn de mi, per tant, les expectatives són zero. I ho celebro: m'agrada molt més que vagi bé que que vagi malament. Hi ha gent que no li agrada que vagi bé, que prefereix que tot sigui una merda.
¿Sí?
Sí, que no estan còmodes si les coses els van bé. No sé per què, però passa. Viuen en una mena d'insatisfacció permanent. En el meu cas, com que això ja no depèn de mi, tornem a l'atzar i a l’absurd. Gairebé diria que és com raro, ¿no? Jo soc molt lector i sé com funciona això. Hi ha un moment en què el lector intervé tant que l'autor no pinta res. T’ho fas teu, perquè t'agrada molt, perquè et recorda, perquè t'arriba, pel que sigui: quan l'autor desapareix del llibre és l'èxtasi.
Però justament hi ha molt de morbo ara, de si el que escrius t'ha passat de veritat, de si ets tu...
Creure que algú que escriu Joc de Trons no és ell és una mica absurd. Sempre ets tu. El que passa és que pots anar tan disfressat que no se't reconegui. És com una festa de carnaval: hi ha qui va tan disfressat que no saps qui és. I s'ho treu tot i et diu: mira, soc jo. O et disfresses de tu, que aquesta és la meva especialitat: crear un tu que sembli que siguis tu però que en realitat és un altre tu. Lo normal és que llegeixis un llibre i diguis no està mal. Però lo fascinant és quan desapareix el lector i l'autor i es construeix un tercer espai. O sigui, hi ha la veritat de l'autor, que si de petit va caure de la moto, que si el van violar, que si va anar a la guerra. I les veritats del lector. El que és brutal és el moment en què es troben i creen una tercera veritat. El gran encant de la literatura és que ets en un autobús, en un lloc de merda, i et tanques, llegeixes un conte de Cortázar o de l'Alice Munro, i de cop, hòstia, ja no ets allà. Ets en aquesta veritat oculta, que deia Calders, que només la tens tu. I és més, quan tu la vulguis recuperar ja no hi serà. Haurà canviat.
¿És efímer?
És gairebé efervescent. Però el gran miracle és que la sensació que t'ha deixat el text dura per tota la vida.
