Helga Nowotny (Viena, 1937) és doctora en sociologia per la Universitat de Columbia i professora emèrita d’Estudis de Ciència i Tecnologia a l’Institut Politècnic Federal Suís a Zurich. Ha fundat i presidit la màxima institució acadèmica a Europa, el Consell Europeu de Recerca (ERC). Ha escrit llibres sobre innovació, ciència, tecnologia i cultura. Ha estudiat la intel·ligència artificial durant anys, i ha viscut prou per veure néixer ChatGPT. Té una energia impressionant. Ha vingut a Barcelona a presentar el llibre La fe en la inteligencia artificial. Los algoritmos predictivos y el futuro de la humanidad, publicat per Galaxia Gutenberg. En pocs dies ha protagonitzat actes al Palau Macaya i al CCCB, amb prou ganes per ser a tot arreu i sempre amb el somriure més gran de la sala. El seu secret: "La companyia és important, i han estat actes molt ben organitzats; n'he gaudit cada minut".
Les generacions anteriors a la seva, que és la dels meus avis, van viure en un món tecnològicament estable. I els nascuts al segle XXI hem crescut entre canvis constants. La gent de la seva generació va créixer escrivint a màquina i ha arribat a conviure amb la intel·ligència artificial (IA).
No subestimis l'últim quart del segle XIX: a la gent de ciutat els va canviar completament la vida. De sobte, tenien bombetes; i en lloc de cavalls, els primers tramvies. Després va arribar el primer telèfon, i aquí a Viena, l'emperador va prohibir els telèfons al palau perquè creia que interrompien la manera formal de regular una cort imperial. Però estic d'acord que l'acceleració que veiem ara és única. I la gent jove no teniu prou temps per absorbir-ho tot i provar les coses vosaltres mateixos. ¿Què us funciona? ¿Què no us funciona? L'experimentació és molt important, per als joves. Estem accelerant el procés de maduració, igual que ho fem amb les plantes. Ideem tota mena de mètodes per fer-les créixer més de pressa: els donem una llum diferent, les irradiem, etcètera.
No ens sorprendrà gaire res del que vingui, acostumats com estem als avenços constants.
Tots projectem el futur en una pantalla imaginària, perquè ningú no el coneix. Però ara la pantalla és plena de coses que ja existeixen: tenim ChatGPT 4 i sabem que tindrem el 5, el 6, i així successivament. I a mesura que la pantalla es va omplint de coses que ja existeixen i les seves extrapolacions, costa més trobar l'espai i la capacitat mental per imaginar un futur diferent. Em preocupa que perdem aquesta capacitat d'imaginar un món que podria ser d'una altra manera.
Quan la IA fa una predicció del món la gent actua en conseqüència, i fa més probable la predicció. Sam Altman, CEO d'Open AI, assegura que la IA podrà predir els actes dels éssers humans. ¿La IA podria atemptar contra la llibertat humana?
Sens dubte. Ens cal ser conscients que la IA és només una predicció de probabilitats. Quan un està envoltat de tantes prediccions, l'espai per actuar d'una manera diferent esdevé cada cop més estret. L'espai d'acció es redueix.
I l'educació, ¿com hauria de canviar? ¿Com podem preparar les noves generacions per a un món que no sabem com serà?
Paradoxalment, la IA ens brindarà una gran oportunitat. Alterarà el sistema educatiu, que haurà de canviar força, començant per coses menors com que deixarem de demanar als estudiants que escriguin assajos que la IA pot fer millor. I això ens planteja un repte: ¿sabrem idear una altra manera d'educar? Fa poc vaig ser a Sud-àfrica, on els sembla que la IA ha caigut del cel. Vaig parlar amb estudiants de l'Institut Africà de Ciències Matemàtiques que no sabien què fer-ne, de la IA. I a l'Àfrica falten professors. La majoria dels professors que hi ha no estan ben formats. El mateix passa amb la medicina: no hi ha prou metges, infermeres, hospitals. Hi ha una gran necessitat, i la IA podria servir d'ajut. Però només pot ajudar si algú es pren seriosament els problemes sobre el terreny, i no si Google o qui sigui ven al govern de Sud-àfrica o Nigèria un programa educatiu d'IA.
¿Com s'imagina aquest canvi? He fet una classe de programació en la qual aquest curs, per primer cop, ens han animat a fer servir IA. Però el temari era el mateix de sempre. I el ChatGPT 4 feia els treballs de sempre en un moment, sense la nostra ajuda. Quan els alumnes incorporem una nova eina tan potent, cal canviar també el nivell del que se'ns demana.
Pot sonar irracional, però tinc confiança absoluta que hi haurà prou científics intel·ligents que tindran la mateixa experiència que tu i diran: "Això cal canviar-ho, jo sé com canviar-ho i ho canviaré". De vegades em pregunten si tot el que es diu de la IA no és exageració. No ho és. Les inversions en IA són enormes, francament al·lucinants. Alguna cosa en sortirà. La ciència ja l'està aprofitant, i els científics estan entrenats per ser escèptics i per no deixar-se enganyar ni tan sols per ells mateixos. Encara passarà temps fins que els canvis arribin als nens que els necessiten. Les escoles són molt conservadores. Si hi ha alguna institució que hagi canviat relativament poc, és l'escola. Hi ha molta inèrcia, molt de pensament conservador.
¿Com s'imagina les escoles del futur? ¿S'imagina l'ús d'IA a l'aula?
El sistema educatiu és molt divers. Hi ha una pel·lícula mexicana anomenada Radical que tracta d'un professor a una zona pobra de Mèxic. Té alguns alumnes que viuen al carrer i fa servir mètodes molt poc convencionals. Al mateix temps, hi ha escoles d'elit on tot està preparat. Els estudiants ja estan preparats pels seus pares. O sigui que depèn: ¿a qui s'està ensenyant?
L'adaptació a cada cas concret la podria fer una IA.
Sí, però cal que treballi amb gent local com aquest professor de la pel·lícula. Són els que realment veuen els problemes. A l'Àfrica, el motiu principal que manté els alumnes a l'escola és que hi reben l'únic àpat calent del dia. És un món molt diferent del nostre. Cal apropar-se a la gent que coneix els problemes i donar-los les possibilitats que ofereix la tecnologia.
I cal que la tecnologia sigui de tots, no de cap gran empresa. ¿Com podem fer d'aquesta eina una eina per a tothom, i no només per als clients de Google i Microsoft?
Hi ha gent empenyent en aquest sentit. El codi obert, per sort, ja està inventat, i hi ha prou gent que sap com utilitzar-lo. El regulador s'ha d'assegurar que les petites empreses emergents i les comunitats de codi obert tinguin l'oportunitat de coexistir amb les grans. Per descomptat no acabaran amb Google, però almenys els donarà dret a ocupar alguns nínxols. I els nínxols acaben creixent. El món funciona així.
Necessitem regulació política i consciència social. També hi ha qui creu que la IA s'hauria de prohibir, perquè acabarà amb la humanitat. ¿És una amenaça per a la humanitat?
L'amenaça més gran per als humans són altres humans. L'ús d'IA per controlar armes autònomes fa molta por. Una vegada programada, no s'hi pot intervenir: l'arma fa la funció per a la qual ha estat programada. És realment aterridor. També és perillós com s'usa la IA per crear falsificacions i desinformació. Moltes persones són realment incapaces de distingir fonts certes de falses, i això pot pertorbar eleccions. Crec que suposa una amenaça per a les democràcies liberals. El que no crec és que la intel·ligència artificial general [IA que iguala o excedeix la intel·ligència humana] o la singularitat tecnològica [acceleració tecnològica extrema provocada per la IA] siguin imminents. Pot ser que arribin en algun moment, però no és una cosa que em preocupi. Em preocupa el que ja veiem ara. I és en això que els reguladors han d'intervenir.
Ha dit que "la por és la pitjor reacció que podem tenir" davant d'amenaces com aquesta. ¿Com hem de reaccionar?
En primer lloc, cal ser-ne conscient. I cal tenir pensament crític. ¿Com és de seriosa l'amenaça? Hi ha amenaces falses. Hi ha gent que vol que tinguem por. Cal consciència, pensament crític i estar preparat per contraatacar.
El món cultural està sent el primer a perdre feines en benefici de la IA. Ha afirmat que també els actors seran substituïts per IA. ¿Li sembla negatiu?
De substitució de llocs de treball n'hi ha hagut sempre. I s'ha de mirar més de prop: ¿què canvia exactament? Una feina té molts components, i moltes tasques repetitives. La intel·ligència artificial suprimirà feines, però n’inventarem de noves. Els artistes són persones molt inventives. Per descomptat que necessiten guanyar-se la vida. I potser ja no se'ls pagarà pel que han estat fent fins ara. Per a ells és una amenaça existencial, perquè necessiten pagar el lloguer del següent mes. Però, per altra banda, són persones inventives i creatives. Trobaran noves formes de fer coses que els agradin. I utilitzaran la IA de determinades maneres. I així successivament.
Crèiem que les primeres feines que la tecnologia s'emportaria eren feines manuals de fàbrica, de construcció o de càrrega. I resulta que construir robots per fer aquestes tasques és car, però substituir artistes per algoritmes sí que surt a compte. Els artistes s'espavilaran, però les productores ja no necessitaran equips tan grans. Potser l'actual és l'última generació de guionistes a Hollywood formada per desenes de milers de professionals.
Sí, però potser a Barcelona tindreu una comunitat de cineastes pròpia i potent. I es podran associar amb d'altres d'una altra ciutat. I hi haurà una nova mena de cultura. L'àmbit cultural és molt ric i ofereix moltes oportunitats. Si retrocedim en la història de l'art, veiem que constantment les coses passen de moda, i sorgeixen coses noves. No subestimem la força de la creativitat.
Hem d'assumir l'interregne de Zygmunt Bauman, i acceptar que tot canviarà. Em sembla que vostè té molta confiança en els humans per construir un bon nou món.
Com he dit, els humans podem fer coses terribles a altres humans. Però alhora tenim un potencial enorme per millorar el món. Som creatius, també en termes evolutius. Som producte de l'evolució biològica i també de l'evolució cultural. La ciència i les arts formen part d'aquesta evolució, i crec que això ens fa avançar.
¿És optimista per militància o per naturalesa?
És una manera de veure el món i de sentir el meu lloc al món. M'agrada la gent. Si t'agrada la gent i hi trobes coses bones, la gent respon. I aleshores podeu fer més coses junts. I aquesta actitud es va fent més forta.
¿Com s’imagina els següents cent anys?
No faria una predicció sobre com es viurà l’any 2124. No en tinc ni idea. Però crec que la humanitat es troba en una cruïlla. Perquè ara ens hem adonat que només tenim aquest planeta. Hi podria haver colònies en algun lloc de l'espai exterior, però per això falta molt i molt de temps. Ja som 8.000 milions de persones. Tenim oportunitats científiques i tecnològiques fantàstiques que no utilitzem tant com podríem per fer del món un lloc millor. I alhora, estem veient guerres que pensàvem que ja no s'iniciarien, almenys a la nostra part del món. Necessitem més cooperació.
Vostè ha ocupat posicions de molt poder dins el món de l'acadèmia. Ha presidit el European Research Council, i forma part de l'Acadèmia Sueca.
Tinc dret a proposar candidats al Nobel!
¿Com ha estat, aquest viatge pel món dels poders de l'acadèmia?
No crec que sigui gaire diferent del món dels poders en altres àmbits. El poder és el poder. En ciència, cal col·laboració i competència. També es pot dir que a la música és necessària la col·laboració: l'orquestra és el súmmum de la coordinació i hi ha competicions per decidir qui és el millor pianista. Però a la ciència, les dues coses hi són constantment. Ningú pot fer res sol i tothom ho sap. No ens hem de deixar atrapar per les històries hagiogràfiques que sentim sobre les grans figures, com Einstein. Tenim tota la correspondència d'Einstein, i sabem exactament amb quin petit cercle de persones intercanviava idees tota l'estona. Els científics necessitem un cercle amb qui fer intercanvis i un altre de competidors.
¿Ha patit pressions polítiques?
Iniciar l’European Research Council va ser un procés llarg durant el qual molta gent es va haver de reunir per defensar-lo, per pressionar. Però el final va ser d'alt nivell polític, perquè la Comissió Europea l'havia d'aprovar i els estats membres havien d'estar-hi d'acord. Hi va haver un moment en què tot estava a punt i dos poderosos estats membres van dir que no: el Regne Unit i Alemanya. Creien que el que passés a Brussel·les no seria mai tan bo com el que feien a casa i que no ho necessitaven. Ens vam haver d'enfrontar a aquest tipus de poders.
Es va passar vuit anys a dalt de tot. ¿En algun moment va arribar a ser esgotador?
Van ser uns anys molt satisfactoris de la meva vida. Va ser dur perquè vam haver de viatjar força. Com que era una institució nova, vam haver de conèixer tothom i anar a pràcticament tots els països a explicar què era, posar-nos en contacte amb la comunitat científica local i assegurar-nos que ens hi enteníem. Però va sortir bé. N'estic satisfeta.
Ha estat pionera com a investigadora en el seu camp de recerca, com a instigadora de grans canvis en el món acadèmic i com a presidenta d'institucions. Tot això durant el segle passat, i sent una dona.
La meva mare em va donar certa confiança en mi mateixa, em va deixar clar que podria fer tot el que volgués. Podria no haver estat cert, però la confiança m'ha ajudat molt. Quan algú m'ha atacat a l'acadèmia com a dona, he estat capaç de defensar-me. Per temperament, soc competitiva. Desafio la gent i, normalment, guanyo. Vaig aconseguir la meva primera plaça a la Universitat de Viena en una època en què el catedràtic decidia a qui donar una plaça, sense normes ni comitès. Ell em coneixia perquè havia estat en un dels seus seminaris, i quan vaig arribar em va dir: “Tinc una molt bona opinió de tu, però no busco una dona”. Li vaig preguntar per què, i em va respondre: "Invertiré en tu, et casaràs, te n'aniràs i la meva inversió no haurà servit per a res". Li vaig dir: "No puc prometre't que no em casaré, seria ridícul". I el vaig desafiar: "Però sé que valores la intel·ligència i estàs a favor del mèrit; si trobes un home millor que jo, dona-li la plaça". I la vaig aconseguir.
No només deu haver estat difícil assolir certes posicions; també mantenir-les i manar en organitzacions majoritàriament masculines.
Tots tenim una certa autoritat que està connectada amb qui som, i que ha de coincidir amb la posició que ocupem. La gent s'adona molt ràpidament de si aquesta coincidència hi és o no. Hi ha persones en posicions molt altes i una personalitat que no hi encaixa, i d'altres amb personalitats molt fortes i posicions que no hi corresponen. En el meu cas, puc dir que els llocs que he ocupat sempre han encaixat amb la manera com soc, i la meva autoritat ha estat acceptada.
Al llarg de la seva vida, s’ha dedicat a temes d'estudi molt diferents. ¿L'acadèmia ho permet, o incita a l'especialització?
Depèn. En totes les disciplines hi ha gent que cada vegada sap més sobre menys. Caven un forat molt profund i hi troben coses interessants. D'això en diuen especialització. I hi ha gent que intenta estudiar el que hi ha al seu voltant i situar allò que troba en un context més ampli. Jo soc del segon tipus. No m'ha interessat mai entrar en detalls minuciosos. Són necessaris per a la ciència, però també calen persones capaces de conèixer els molts contextos diferents en què existim.
Ha estat una acadèmica interdisciplinària.
Sí. Sento curiositat per totes les disciplines científiques.
Es diu que la interdisciplinarietat cada vegada farà més falta al món acadèmic.
Les disciplines continuen sent una part sòlida de l'estructura de les universitats. I cal formació en una disciplina per saber trobar preguntes de recerca rellevants. El món és ple de problemes que cal traduir en preguntes de recerca científica, i aquesta traducció al llenguatge, els conceptes i els mètodes d'una disciplina és una funció molt important. Tu i jo estem parlant en anglès, que és la segona llengua de tots dos. Formar-se en una disciplina és com aprendre una primera llengua. Descobreixes l'idioma, la manera de pensar, allò que és rellevant. I aprens a traduir conceptes al teu llenguatge disciplinari. Però després, per poder-te comunicar i relacionar amb altres disciplines, necessites aprendre un altre idioma. Per a mi, la interdisciplinarietat és una forma de comunicació bilingüe o multilingüe.
Si tornés a començar, ¿què faria?
Tornaria a entrar al món acadèmic. Ho vaig saber des del principi. M'importava el coneixement, els llibres, descobrir com funciona el món. Crec que és important trobar en tu mateix allò que t'impulsa. Si per a algú l'impuls és guanyar diners, em sembla bé; que guanyi diners, espero que de manera decent. Si pera algú és fer activisme i protestar contra el canvi climàtic, la incapacitat dels governs, etcètera, que ho faci. Has d'escoltar allò que vols fer. Jo triaria de nou el món acadèmic perquè m'interessa el món del coneixement. I a altres persones els interessen les arts, o la música. Hi ha moltes maneres de viure la vida.
¿I cadascú pot trobar la seva?
Sí, però no t'has de deixar impressionar pel que ja existeix. Les coses es poden canviar. No et desanimis, mira més enllà. A mi no em va impressionar mai gaire la jerarquia social. Hi ha gent a qui li impressiona veure un president: no ho he entès mai. És un ésser humà com tu i com jo. I hi ha milions de persones que segueixen algú, i fan exactament el que aquest algú els diu que facin. No ho puc entendre. Sigues tu mateix. Esbrina el que vols fer i fes-ho.
"Veus del campus" és una secció en què Abel Capdevila entrevista gent del món de l'acadèmia.
