Umut Özkırımlı és politòleg i expert en nacionalisme, populisme i moviments socials. És turc, ha passat anys a Suècia i viu a Catalunya. El març del 2018, a Suècia, una acadèmica turca amb qui Özkırımlı havia treballat a la Universitat de Lund i havia mantingut una relació breu, P., el va acusar d'haver-la assetjat en un procés intern de la universitat. La universitat va tancar el cas amb un avís per a ell per comportament inapropiat. L'1 de juny del 2020, P. va fer un fil a Twitter en què acusava Umut Özkırımlı públicament de perseguir-la i assetjar-la. El fil va acumular més de vuit mil likes i els mitjans se'n van fer ressò. Arran d'això, Umut Özkırımlı va denunciar P. davant les corts sueques per difamació i calúmnies greus que havien perjudicat la seva reputació. La justícia sueca va concloure que les acusacions de P. no eren fonamentades i tenien la intenció de desacreditar Özkırımlı públicament. P. va ser condemnada a indemnitzar Umut Özkırımlı per danys, a més de pagar una multa i fer-se càrrec de les despeses legals del procés. Özkırımlı ha publicat el llibre Cancelados: Dejar atrás lo woke por una izquierda más progresista (Contextos, 2023).
És expert en nacionalisme, i ara escriu sobre cancel·lació. ¿Quina necessitat tenia d'entrar en un tema tan espinós?
Quan van sortir els primers casos, el 2018, vaig llegir el llibre Unwanted Advances, de la professora de literatura Laura Kipnis. A la seva universitat, una estudiant havia acusat un professor amb qui havia tingut una relació consensuada. Kipnis va escriure un article defensant les relacions consensuades. Després que el publiqués, la van investigar a ella per assetjament. Els estudiants caminaven pel campus amb pancartes que demanaven l'acomiadament de Laura Kipnis. És una feminista jueva tossuda i va decidir escriure-ho tot. La història de la seva investigació va ser realment kafkiana: sense acusacions concretes, sense comunicar-li res... Exactament com em va passar a mi.
Les acusacions d'assetjament sexual semblen ser molt efectives, per cancel·lar.
La majoria de les acusacions d'assetjament són certes. Però entre el 2017 i el 2018 els casos d'acusacions falses, en comparació amb les veritables, es van triplicar. El percentatge seguia sent petit, entre un 7% i un 12% enfront d'entre un 80% i 90% d'acusacions veritables, però s'havia triplicat.
[En termes legals, "denúncies falses" vol dir denúncies que han estat investigades i provades com a falses i interposades amb mala fe. Segons la fiscalia i el CGPJ, només un 0,01% de les denúncies d'abusos sexuals es declaren falses en judici. La dada no inclou casos de denúncies de facto falses en els quals acusats, fiscals i jutges decideixen no obrir aquest procediment llarg i costós (en un sistema judicial ja saturat) contra la persona que les ha interposat. Özkırımlı assenyala que el 7-12% de les denúncies que s'interposen són de facto falses, i això és compatible amb el fet que només el 0,01% acabin sent declarades falses en termes legals. Els estudis criminològics més recents estimen que el 5-10% de les denúncies d'assetjament sexual que s'interposen a occident són de facto falses.]
Les dues causes d'aquest augment, a Suècia, van ser el canvi en la definició legal de violació després del cas de Julian Assange, i el moviment #MeToo. La gent es va sentir empoderada per explicar les seves experiències. I, com sempre, també hi havia una minoria que s’aprofitava de la situació.
La idea que hi hagi acusacions falses es fa estranya. ¿Per què algú s'hauria d'inventar una cosa així?
Hi pot haver molts motius. En el meu cas, la primera motivació van ser els diners. P. volia per a ella el projecte en el qual treballàvem, pel qual havíem rebut una beca de 185.000€. Després que ens separéssim, em va enviar un missatge fent-me xantatge perquè m'apartés del projecte, amb l'amenaça de posar-me una denúncia per assetjament si no ho feia. La segona, que P. necessitava allunyar-se de la idea de ser la meva protegida. A Turquia havien descobert la nostra relació, i la podrien haver considerat una dona protegida per mi. Es tractava d'un cas amb motivacions clares. Però crec que les persones que s’inventen aquestes acusacions tenen també un altre problema: un cert trastorn límit de la personalitat. Aquest trastorn fa que creguis en la realitat que crees.
El seu cas ja està tancat.
El meu cas no va durar gaire perquè, després del fil de P. que em va convertir en tendència a Twitter, vaig publicar els documents que tenia. La gent va poder decidir per si mateixa. Unes feministes turques que no coneixia van examinar el missatge de xantatge, les cartes i la denúncia i van escriure un altre fil a Twitter, en què em defensaven de l'acusació falsa. Llavors les van començar a cancel·lar a elles. Les cancel·laven altres feministes turques d'esquerres. P. les va titllar de TERFs (Feministes Radicals Excloents amb les persones Trans) sense motiu, i encara que després va esborrar el tuit, tothom ja les havia etiquetat com a TERFs. En aquell moment, ningú a Turquia sabia què significava TERF. M'ho va haver d'explicar una amiga. Li vaig preguntar: ¿I què té a veure això amb el meu cas? ¿Com s'ha passat de criticar-les per protegir un suposat assetjador a dir-los TERFs? Un any després, vaig guanyar el cas a les corts sueques, entre les millors del món en igualtat de gènere. Llavors, van cancel·lar públicament a P. Algunes persones em van demanar disculpes; altres, no. Les que no es van disculpar i van continuar donant suport a P. després de la condemna eren pocs centenars. I eren les mateixes que acusaven la resta de TERFs.
¿Per què va decidir estudiar el tema?
Tot això m'ho van fer gent d'esquerres. La meva idea inicial, el 2018, era estudiar l'extrema dreta i el populisme. Fins que vaig començar a viure el mateix que estava llegint. Vaig decidir escriure un llibre sobre el que havia après. No unes memòries, ni un escrit basat en la meva experiència. Ningú me l'hauria publicat igualment, jo era l'acusat. Ja havia perdut un parell de projectes, i amb prou feines havia mantingut la feina. Un llibre sobre el que havia après: que alguna cosa no funciona. L'esquerra es comporta de la mateixa manera que la dreta, però en nom d'ideals diferents. Es desfan de persones progressistes, els ataquen i els pengen etiquetes, com la de feixista.
¿Quins projectes va perdre?
Dos projectes sobre el meu fill.
[El 2012, a Suècia, abans de conèixer P., Umut Özkırımlı va concebre un fill i es va separar de la mare, E., amb qui manté amistat fins al dia d'avui. El Luca va néixer el 2013 i al cap de 15 mesos li van diagnosticar un neuroblastoma que li van tractar, entre d'altres, a l’Hospital Sant Joan de Déu. L'Umut va rebre l'acusació de P. davant la universitat el març del 2018, mentre era a Barcelona durant els últims mesos de vida del Luca, que va morir el juliol d'aquell mateix any.]
¿Com pots lluitar contra la mort? No hi ha manera. Jo intentava sobreviure escrivint les memòries del meu fill. Aquest va ser un dels projectes que vaig perdre, l'editorial va enretirar l’oferta. L'altre era un documental sobre ell. Eren les dues coses que més m'importaven. Vaig perdre l’oportunitat de fer del meu dol alguna cosa útil.
La cancel·lació fa perdre projectes, seguidors i feines. Però la consigna d'allunyar-se de les persones acusades també la deu seguir la gent que les envolta.
Clar. Vaig perdre la meitat de les meves coneixences, però cap amic de debò. Durant un any, van desaparèixer les persones que em demanaven favors, que em feien la pilota per famós, que em demanaven ajuda… I quan vaig guanyar el cas, van tornar.
També pot passar a gent corrent, que no tingui fama ni diners per denunciar el cas.
Les persones ordinàries hi perden molt. Hi ha un efecte dissuasiu. Si et sembla que algú es torna tòxic, te n'allunyes. Per por. I hi ha moltes històries més problemàtiques de les quals ni tan sols sentim parlar, com la de Benny Fredriksson, el director del Teatre Municipal d'Estocolm, que es va suïcidar el març del 2018 després d'una acusació falsa d'assetjament. O el cantant mexicà Armando Vega-Gil, acusat l'abril del 2019 per un compte anònim de Twitter d’haver intentat mantenir relacions amb menors. Sis hores després que es publiqués, ell va fer un tuit negant-ho tot i es va penjar d'un arbre. L'acusació va desaparèixer. Mai ningú la va reivindicar. Mai es va demostrar res.
Fins i tot sense ser conegut es pot tenir una cancel·lació mediàtica.
Sí, però fins i tot les persones de renom paguen un preu molt alt per la cancel·lació. ¿Pots imaginar-te ser J. K. Rowling o Dave Chappelle però no poder caminar pel carrer sense guardaespatlles? A Chappelle el van intentar apunyalar davant dels seus guardaespatlles.
No tots els casos deuen ser tan dramàtics.
El principal problema amb els woke i la cultura de la cancel·lació és la destrucció de la compassió, la comprensió i el diàleg de tota la vida. ¿Com pots demanar disculpes si no se’t dona l’oportunitat de fer-ho? ¿Com pots aprendre dels teus errors? Jo vaig tenir la sort de tenir la voltant persones que m’estimaven. I això em va permetre pensar, reflexionar i escriure un llibre. Si no hagués tingut aquestes persones, podria haver-me convertit en Uma Thurman a Kill Bill.
Vostè està treballant el tema com a acadèmic i compartint la implicació personal que hi té. ¿Li preocupa que es pugui desestimar la seva feina per això?
No. Podria haver usat la meva història com a víctima i explicar el meu cas de cancel·lació arreu. No ho he fet, no ho he inclòs al llibre. Només és al meu web; si algú vol veure els documents o comprovar l’autenticitat de les meves afirmacions, ho pot trobar allà. Jo rebutjo el rol de víctima. He estat víctima de la situació, però no m’he victimitzat: he lluitat. James Baldwin va escriure: "La víctima que és capaç d’articular la situació de víctima ha deixat de ser una víctima: ha esdevingut una amenaça".
¿Li preocupa que, a causa de la seva implicació personal amb el tema, pugui ser menys objectiu quan escriu?
¿M’afecta? És clar que sí.
¿I això no fa que els seus escrits siguin menys objectius?
¿No ens diuen que l’objectivitat no és possible?
Quan fem recerca acadèmica, busquem veritats amb les quals els altres puguin coincidir.
Jo comparteixo les meves perspectives. I fins ara ningú no ha criticat el contingut del meu llibre, tret de detalls menors. Pots no estar-hi d'acord, però hauràs de trobar una escletxa en l'argument per convence’m.
També es pot ignorar. No llegir-lo.
Ho han fet. Alguns en tenen prou amb veure la paraula woke en un sentit crític al títol. En els meus articles, jo feia servir el terme "identitarisme radical", però, així i tot, m'acusaven de ser antiwoke. I woke és un terme que utilitzen per descriure’s a ells mateixos.
És molt crític amb parts de l'esquerra.
Començo el llibre criticant la dreta. I l'acabo proposant maneres de tornar a reunir l'esquerra. Les úniques persones amb qui em nego a parlar són els reaccionaris. I l’argument del llibre és que els reaccionaris no són només d'extrema dreta, també n'hi ha d'esquerres. Els exposo i ho faig de manera provocadora. ¿Estic creant tensions en exposar-los? ¿Per què hauria d'esquivar el problema i intentar ser amable?
Per evitar les mateixes guerres culturals que critica. Encara que el contingut sigui crític, la forma de presentar-lo podria ser menys provocadora.
Soc així. No discrepo del que dius, però aquesta és una decisió personal. Si el títol del llibre fos "Deixar enrere les polítiques radicals d'identitat per una esquerra més progressista", la majoria de gent no l'entendria. I hauria estat cancel·lat i ignorat per la mateixa gent.
¿L'han ignorat?
Aquí hi ha més espai per a la discussió; per això m'hi sento més com a casa. Vaig poder presentar el llibre a La Central. Vaig poder fer un esdeveniment al CCCB. Això seria impensable a la Gran Bretanya, els Estats Units o Austràlia. Ara treballaré un tema diferent. Escriuré sobre la nova esquerra. Serà el meu manifest. I no estarà basat en res del que m'ha passat.
Al CCCB va confessar que el tema que deixa enrere l'ha radicalitzat.
Exactament. I quan et radicalitzes pots fer dues coses. Alguns comencen a jugar el joc de l'extrema dreta, perquè és on se senten còmodes. Jo he triat l'altre camí. Com algunes feministes crítiques amb el gènere del Regne Unit, o com la Silvia Carrasco, que també ha estat cancel·lada. He triat no deixar el territori de l'esquerra a aquesta gent; resistir.
L'argument del llibre és que les formes dominants de política identitària es desvien de la visió original de les activistes feministes negres lesbianes que van crear el terme. "La veritable inclusivitat requereix diàleg, solidaritat i construcció de coalicions, no acusacions, cancel·lacions i disputes per l'ús dels pronoms adequats o per ofenses verbals menors", diu vostè ¿Per què li preocupa més la política identitària de l'esquerra que les seves contraparts de dretes, malgrat admetre que "aquestes últimes representen una amenaça més gran per a la democràcia liberal"?
Per anar a lluitar contra la dreta, primer he de netejar casa meva. Les polítiques identitàries em priven de mitjans per combatre la dreta. Centrant-nos en coses ridícules, els estem donant munició constantment. Si organitzes una marxa pro-Palestina a Barcelona, tens una posició moral sòlida. Però si després alguns manifestants ataquen un hotel perquè el propietari és jueu, perds aquesta superioritat moral. Passa el mateix amb les polítiques identitàries. Jo soc d’esquerres, no m’interessa l’enemic. He d'intentar atreure la majoria que està al centre cap a l'esquerra. Abans d'escriure el llibre, creia que hi havia més persones com jo i que les coses canviarien. Està passant, i crec que hi he contribuït una mica.
¿Què està canviant?
Hi ha persones que estaven preocupades per aquestes qüestions però que tenien por de parlar-ne, per por de ser cancel·lades o per altres motius, que han començat a parlar-ne obertament.
¿És optimista?
Només dic que les coses estan canviant. No dic que aquesta guerra s'hagi acabat. De fet, probablement no s’acabarà mai.
¿I la guerra contra la dreta?
¿La guerra cultural? Crec que s'ha acabat. La dreta l'ha guanyat. Si lluites amb els mateixos mitjans i estupideses, però sense els mateixos recursos econòmics o polítics, perdràs. Podràs fer el que vulguis amb les universitats i els mitjans. A la dreta no li importen. Però quan trepitgis els interessos del lobby Israelí, estaràs perdut.
Cita Gitlin: "Mentre la dreta ocupava els llocs alts del sistema polític, el conjunt de grups identificats amb l'esquerra marxaven cap al departament de filologia".
Todd Gitlin ho va escriure el 1995, i ha acabat passant. La dreta ha pres el control de mica en mica. Sempre havia estat una batalla asimètrica: ja tenien els diners, perquè són capitalistes. Després van conquerir la política. Als EEUU van fer campanyes contra la teoria crítica de raça i van revertir el dret a l’avortament. L’únic que no havien aconseguit controlar era la universitat, els mitjans i la indústria cultural. Des de l'atac de Hamàs a Israel del 7 d'octubre del 2023, també s’estan apoderant d’això. Molta gent ha perdut la feina en aquests sectors per defensar Palestina. No els pots guanyar jugant al seu joc. Has de refusar jugar-hi.
Si tan malament estem, ¿no ens hauríem de centrar amb més motiu a lluitar per l'esquerra, i no contra alguns dels grups que la conformen?
¿I oblidar-nos dels principis? Això seria tribalisme. George Orwell té un article boníssim sobre el nacionalisme, que descriu com una forma de tribalisme. Una mentalitat que justifica qualsevol acte, per condemnable que sigui, si beneficia el mateix grup o la mateixa causa. El meu deure és amb els meus principis. Els de dretes no veuen el món com jo. Intel·lectuals com Judith Butler i Sarah Ahmed em diuen que lluiten pels mateixos ideals que jo, però em titllen de fanàtic per dir el que penso. El llibre de Sarah Ahmed, Complaint, és un gran llibre. Em reconec en les seves paraules. Però en el seu món, jo no puc ser una víctima. Els procediments burocràtics que critica per com s’utilitzen contra dones assetjades van ser utilitzats contra mi a Suècia. En el seu últim llibre, Butler afirma que tothom que sigui crític amb el seu concepte de gènere està al mateix nivell que el Papa, Trump i Giorgia Meloni. ¿Vols que parlem de provocació? ¿Vols que parlem de crear tensions a l'esquerra? Butler ha donat a entendre que les feministes crítiques amb el gènere no són crítiques amb res, no llegeixen res, no saben res i que ella no havia de baixar al seu nivell per respondre els seus arguments, ja que estan al mateix nivell que l’extrema dreta. La meva resposta seria: "Ho sento, però la feixista ets tu". ¿És provocatiu? Sí, però no ho he començat jo.
Diu que l’esquerra ha passat dels carrers a les universitats i de les classes baixes a les classes mitjanes i altes. ¿És això, el que permet a l'extrema dreta i la apel·lar a les classes baixes i guanyar eleccions?
Sí. No és que a la dreta li importin els pobres, però juguen aquesta carta i els hi surt bé. Els nous temes de l'esquerra no apel·len a ningú més enllà dels estudiants universitaris i la burgesia de classe mitjana. Les persones que poden jugar amb les seves fluïdeses de gènere i canviar de sexe del matí a la nit són les persones que tenen el luxe de fer-ho. Si tens gana, no et preocupa això. Si tens disfòria de gènere i no tens els mitjans per operar-te, et dediques al treball sexual per fer diners i acabes sent colpejat, violat i torturat. D'això no en parlem. En canvi, estem discutint si, legalment, dir que ets una dona hauria de convertir-te en dona.
Creu que hi ha un problema amb els temes en els quals se centra l'esquerra.
I amb les prioritats que estableix. Jo defensava el multiculturalisme als anys 90, fins que el multiculturalisme va evolucionar cap a tot allò que els seus enemics deien que era. Va portar a bombolles aïllades i a posicions extremistes.
"Si t'interessen més els problemes del primer món que el genocidi a Gaza, operes com la dreta"
No dic que els temes de gènere no siguin importants. No els hem d'ignorar ni posposar, els hem de tractar. I també hem de tractar què passarà amb les dones trans que són tancades en presons d'homes. I què farem amb un nombre creixent de persones que s’identifiquen com a trans i que volen competir en diferents categories esportives. Si t'interessen més els problemes del primer món que el genocidi a Gaza, operes com la dreta. I si t'interessen més els pronoms i l'aprovació d'una versió diferent de la llei trans a Catalunya que no pas en el que està passant amb les dones a Gaza, a l'Iran i a l'Afganistan, o amb les persones LGBTIQ+ a Turquia, has de reordenar les teves prioritats. Jo vull tractar també aquests casos. És el que feien les dones del Combahee River Collective, que es preocupaven molt per les dones del Tercer Món. Només demano que obrim el diàleg.
¿En quin moment s'ha tancat el diàleg?
L'esquerra sempre ha estat així. ¿Recordes el gag de La vida de Brian en què el Front Popular de Judea es baralla contra el Front Judà Popular? La situació actual és pitjor per tres motius: el canvi generacional, les xarxes socials i finalment, el neoliberalisme. Les persones woke han obtingut poder en certes àrees, com les universitats i els mitjans. I han començat a imposar les seves visions. El canvi generacional els ho ha permès, perquè la nova generació ha crescut amb això i es pensa que aquest és el camí. Les xarxes socials han accelerat les coses. Avui dia pots cancel·lar algú amb un sol clic. Abans, cancel·lar era enviar la gent a un Gulag; ara és només fer un tuit. I per últim, quan tot això ha començat a passar, les grans empreses han dit: “Aquí hi ha diners. ¿Per què no aprofitar-ho?”. Gucci ha utilitzat un llibre de Butler per anunciar la seva nova línia de carteres de luxe. El capitalisme és impossible de derrotar, perquè s’adapta. Si hi ha un nou producte, com un bloquejador de la pubertat, el distribueix. Noves cirurgies estètiques, noves pel·lícules…
El van començar a acusar de TERF sense motiu, però ara sí que parla del tema.
Quan estudiava nacionalisme, em deien foucaultià, constructivista, i em portava bé amb Judith Butler i tota aquesta gent. Defensàvem el constructivisme contra gent de dretes dient que no negàvem la realitat, sinó que reivindicàvem que la realitat pot tenir diferents significats. Ara, hem arribat al punt de titllar de fòbica l'afirmació que el sexe biològic existeix. Doncs ho sento, però tenien raó.
¿No té por d'haver deixat de donar suport a les persones trans, entremig?
No ho estic fent. Hi ha qui cau en aquesta trampa. Però jo, com altres feministes crítiques amb el gènere, defenso obertament els drets de les persones transgènere. Només vull que la situació legal es discuteixi correctament i es resolgui. No em posiciono en cap dels temes que involucren dones i persones trans perquè no soc ni una cosa ni l'altra, i no en puc conèixer els detalls. Moltes dones pateixen cancel·lacions per tenir opinions suposadament errònies. Jo no puc parlar per una dona que ha estat abusada sexualment i que no vol veure un penis en un vestidor. És la seva lluita. Però esdevé la meva lluita quan Judith Butler, en el seu darrer llibre, acusa J. K. Rowling de malinterpretar o abusar el seu trauma de violència domèstica. ¿Com s'hi atreveix? ¿Hem de tenir cura dels traumes de les persones transgènere, però no cal ser curosos amb Rowling o altres dones que han estat violades?
Tampoc sembla que els arguments que fa serveixin per millorar la situació de les persones trans.
Em va impactar un cas del Centre de Crisis per Violació d'Edimburg (ERCC). Una dona violada va trucar al centre, una persona amb veu masculina va contestar i la dona va preguntar: "¿Puc parlar amb una dona?". La persona li va respondre: "Soc una dona". Ella va demanar educadament: "Llavors, ¿puc parlar amb una dona biològica?". Li van dir: "No; redefineix el teu trauma". ¿Com s'atreveixen a dir-li a una dona violada que redefineixi el seu trauma? Hi va haver un procés judicial, l'ERCC va ser condemnat i la directora, una dona trans, va dimitir. En tot això, les persones que hi estan perdent són precisament les persones transgènere. Les woke són activistes burgeses de classe mitjana que tenen els diners per accedir a tota mena de medicacions i transicions. Però a Turquia, el problema de les persones LGBTIQ+ és trobar un refugi contra les agressions. Són violades a les presons. Cal trobar una solució, i si no és col·locar-les a la presó de dones, creem una nova presó. Jo em distancio obertament de la dreta, dic que dono suport als drets trans, i alhora dic que hem d’escoltar les preocupacions dels altres grups feministes. No estic perjudicant els drets de les persones trans. El meu problema és amb les activistes, no amb la comunitat transgènere, que sempre he recolzat.
Creu que ens hem obsessionat amb el mal personal, subjectiu i percebut. ¿Hem oblidat el mal col·lectiu, objectiu i material?
És el canvi generacional més gran que hi ha. Jo ho atribueixo al neoliberalisme i la mercantilització. Si la identitat esdevé una mercaderia, aleshores obté valor.
¿Com pot esdevenir una mercaderia, la identitat?
Ser transgènere o no binari és una cosa bona en institucions que valoren la condició de víctima, com les universitats dels Estats Units. Algunes van enviar una carta als professors dient que si els estudiants havien participat en les protestes de Black Lives Matter ho haurien de tenir en compte i ser més flexibles amb les seves notes. Quan a mi em van cancel·lar i vaig esdevenir tendència, la dona que m'acusava públicament va obtenir un enorme estatus moral a causa d’això. Després el va perdre, perquè vaig guanyar-la als tribunals. Però podria no haver-lo perdut mai. La identitat es mercantilitza quan la valoren les forces morals.
Només l'han entrevistat l'ABC i El Mundo, que no són precisament d'esquerres. ¿Amb quin objectiu creu que li demanen la seva opinió sobre aquests temes?
Evitar ser instrumentalitzat no és fàcil. Però és una lluita en curs. La teva crítica té validesa: fent el que faig, podria estar ajudant la dreta. Per això acabo el llibre amb la mentalitat de gramòfon. A La rebel·lió dels animals, George Orwell diu que facis el que facis, pots estar, sense voler-ho, ajudant un altre grup. Tinc amics que han deixat de parlar-me perquè diuen que estic ajudant la dreta. He intentat fer-ho tot en plataformes d'esquerra, però em tanquen les portes. Escrivia a The Guardian i Open Democracy i, de cop, em van deixar de respondre els correus. La cancel·lació a vegades és un silenci. ¿On se suposa que havia de parlar? Intento connectar amb persones, com va fer la feminista negra Loretta Ross. Però tinc línies vermelles clares. No escric en revistes de d'extrema dreta, i sempre escric el que vull. Si em censuressin, ho faria públic. No rebo diners de la dreta. He rebutjat revistes que volien que escrivís per a elles perquè no m'agradava la seva línia editorial. Parlaria amb el PP, però no amb VOX. Conec les diferències, les he estudiat. Em mantinc fidel als meus principis. És així com lluito. No dic que me'n surti.
Parla de Judith Butler. En el seu últim llibre, diu que té l'objectiu de portar la gent de centre cap a l'esquerra. Vostè diu una cosa semblant. Però va a esdeveniments d'organitzacions de dretes, els diu que és d'esquerres i els parla de la cancel·lació de l'esquerra. Potser així només enforteix les seves idees més crítiques amb l'esquerra.
En alguns casos, sí. Hi ha gent que no la podràs convèncer mai. Transfòbics de veritat. En d'altres, no. En un acte a Londres, deien que era l'esquerra qui promovia la cultura de la cancel·lació. Els vaig dir: ¿esteu de broma? La vau inventar vosaltres. Llegiu història. Vau inventar la cacera de bruixes. ¿Què va ser el Maccarthisme? Inquisició. ¿McCarthy era d'esquerres?
Els critica als seus propis esdeveniments.
Estic destinat a quedar-me sol. Crec que aquest serà el meu fracàs. Hi ha molt poca gent com jo. Quan vaig escriure el que vaig escriure, la dreta em va donar una veu, i la vaig utilitzar amb compte. I les feministes crítiques amb el gènere, per descomptat, van trobar en mi un aliat. Però des que el conflicte Israel-Palestina ha ressorgit, la majoria de les persones amb qui estava d'acord s'han convertit en sionistes a cara descoberta. La dreta també em cancel·la per defensar Palestina. El meu antic supervisor, el professor de l'Orient Mitjà Fred Halliday, em va dir: "Si et poses al mig de la carretera, corres el risc de ser colpejat pels cotxes que venen de totes dues direccions". És el que m'està passant.
El tema l'ha radicalitzat i l'ha deixat sol. ¿Tornaria a triar endinsar-s'hi?
Ho tornaria a fer. Però perquè jo soc així. Em nodreixo del conflicte. Probablement no hauria sobreviscut la pèrdua del meu fill, ni el trastorn per estrès posttraumàtic, sense això. Em reforça lluitar pel que crec. Però a altres persones no els ho recomanaria. No recomanaria endinsar-se en aquest tema a ningú que no tingui aquesta disposició. Requereix molta fermesa.
Cancelados. Dejar atrás lo woke por una izquierda más progresista.
© Umut Özkırımlı
© Contextos, 2023
"Veus del campus" és una secció en què Abel Capdevila entrevista gent del món de l'acadèmia.