Foto: mehul dave
A María del Rosario Endrinal Petite la van cremar viva en un caixer. Era una nit de desembre de 2005, era el barri de Sant Gervasi de Barcelona. Era, i ho segueix sent, un crim d'odi, més concretament d'aporofòbia, l'aversió vers a les persones pobres. Uns anys abans i pocs quilòmetres més enllà, a Wilson Pacheco l'havien llençat al mar els segurates del Maremàgnum, després de fotre-li una pallissa, una nit de febrer. Va morir ofegat. "No era necesario tirarse al agua por un sudaca de mierda", va dir algú provant de justificar per què no el van socórrer.
Foc a la pell, aigua als pulmons. Miro tots aquests noms, cent tres, al recentment estrenat crimenesdeodio.info, compendi de les víctimes mortals de crims d'odi en la darrera dècada a l'Estat espanyol (gairebé una quarantena van ser als Països Catalans). Lucrecia, Younes, Manuel, Vasile, Sonia, Roger... No. No són cent tres, que n'hi ha sense nom: desconegut, ciutadà marroquí, dona transsexual. Aporofòbia, racisme, transfòbia, odi ideològic, homofòbia. El masclisme va a banda, que aquesta dolorosa i necessària feinada la fan des de feminicidio.net (i compten 72 assassinats de dones en aquest 2020).
Miro noms, rastrejo històries, recordo impactes, penso en icebergs. A la ràdio diuen que la justícia grega acaba de determinar que Alba Daurada és una organització criminal i l'ha condemnat per l'assassinat del músic i militant antifeixista Pavlos Fyssas el 2013 i altres agressions. Alba Daurada, organització paramiltar neonazi, va arribar a ser al 2014 tercera força del parlament grec. Aigua al foc, potser. Tard, tard, tard, tard, tard.
Retiro els ulls de la pantalla. No veig gel punxant, ja. Només aigua gelada que amenaça congelar-me: a la tele expliquen un estudi que demostra el que ja sabíem, que si busques pis i hi contactes amb el teu nom i el teu nom és àrab, ni et contestaran. Tant és que adjuntis nòmina, tant és que aquesta discriminació sigui il·legal. L'odi és la punta de l'iceberg del menyspreu. Quant menyspreu més poden aguantar tantes vides? Qui s’atreviria a estipular, a més dels crims d’odi, els crims de menyspreu social? No hi hauria prou presons, no hi hauria prou jutjats. Ni falta que fa. Una altra cosa, és el que ens manca.
"Vostè és aquí", ens diuen els mapes. Mar Vallecillos entrellaça observacions i neguits i convida els lectors a adonar-se del punt del mapa on som.
